UNA SIRENA INVENCIBLE APAREIX AL TEM
La Teta Calva representa a la sala Hi ha una sirena al meu saló,
una meravellosa història de superació i amor paternofilial
© María Cárdenas
Abordar la discapacitat des de la fortalesa i l’ànsia d’aventura, no des d’un punt de vista feble i compassiu. Este va ser l’objectiu que la companyia La Teta Calva es va proposar quan, a partir de l’experiència real d’una xiqueta anomenada Valentina, va començar a donar forma a l’espectacle Hi ha una sirena al meu saló, que el proper 5 de desembre (17 hores) es representarà per a espectadors de totes les edats al Teatre El Musical. Escrita i dirigida per María Cárdenas i Xavo Giménez, i interpretada sobre l’escenari pel mateix Giménez i Cotu Peral (al costat d’un grup d’objectes aparentment inservibles i defectuosos), l’obra explica la història d’amor incondicional entre Marina, una xiqueta amb una malaltia que li impedeix caminar, i son pare, que sempre n’ha estat pendent i de la seua adaptació a les diferents circumstàncies. Fins que, un dia, Marina entra en una piscina i, de sobte, sent el temor i l’estímul de sentir-se lliure i forta, més enllà de la figura protectora del pare. Se sent una sirena, com la menuda que va inspirar la seua història. “Des que va començar a nadar, Valentina va descobrir un vincle especial amb estos éssers mig humans, mig peixos”, expliquen els creadors de l’espectacle. “Marina i Valentina tenen la força d’un catxalot i la sensibilitat d’una fada. Per ella, i per tots els xiquets amb alguna discapacitat que els impedeix fer certes coses, però no d’altres, hem fet esta peça”.
“Hi ha una sirena al meu saló no intenta fer pedagogia del feble utilitzant mecanismes per sensibilitzar i tocar la fibra dels qui tractem com a diferents, és a dir, a totes aquelles persones que tenen una discapacitat”, expliquen María Cárdenas i Xavo Giménez, per als que donar normalitat a allò diferent era una condició primordial, especialment a l’hora de dirigir-se al públic infantil. “La moralitat remarca l’error o les mancances, acusa sense pretendre-ho i intenta alguna cosa que ja donem per fet que està malament o s’ha de corregir. Però estem parlant als xiquets, éssers amb un bagatge de prejudicis molt menor que el de l’univers adult. Molts patiran esta diferència, és clar, per ser discapacitats, per ser menys intel·ligents, més grossos o massa prims. No poder caminar, però tenir la valentia d’afrontar el món com una xiqueta més no dóna cabuda a la compassió. Perquè l’accent el posarem a la valentia d’una xiqueta, no a la valentia d’una xiqueta discapacitada”.