RIMBOMBA CICLE DE POESIA VIVA DE VALÈNCIA
#POESIA #POESIAVIVA
DATA: Divendres 18 de novembre
HORA: 20:00h
LLOC: Sala
ENTRADA: 12€
EDAT: Adults
DURACIÓ: 80 minuts
IDIOMA: Castellà

RIMBOMBA, el cicle de poesia viva de València RIMBOMBA, continua amb la  III edició presentant els treballs de la performer i artista sonora Montserrat Palacios, el poeta valencià Enrique Falcón i la cantant-compositora Sheila Blanco.

___

MONTSERRAT PALACIOS

‘Soc molt reivindicativa del crit, del plor, del soroll, de tots aqueixos sons que no es poden escriure amb notes ni sobre paper pautat: sons grumoll, sons trencats, estripats, silenciosos, impossibles, etc. Això per descomptat no és nou, hi ha moltes cantants que s’han inserit en aquests entrellats -mai més ben dit- de la veu. Però en mi, han sorgit des de fa molts anys gràcies a l’etnomusicologia i també a l’experimentació, pràctica i escolta dels registres ampliats de la meua pròpia veu. Veu que es relaciona amb diferents objectes sonors quotidians com són: màquines de cosir, *teteras, copes de cristall, peixeres, cintes velcro, etc. però també amb l’espai en el qual ressona, l’espai que és també instrument, els ossos del públic que són també espais ressonants. Per a mi és important pensar que la música és una mica més que so, és sobretot convivència i creació de situacions, situacions que poden portar-te al compromís social, a la trobada amb l’altre, o a la simple conversa que sap teixir mons. Cada vegada reivindique més la improvisació, jo recorde que quan era estudiant en el conservatori, això d’improvisar era com a sinònim de falta de rigor, de “quasi” composició però a mig fer, “això és una cosa ‘improvisada’” es deia quasi amb to despectiu. Llavors, la improvisació, excepte en el jazz, és una cosa que en els Conservatoris no s’ensenya o almenys, a mi no m’ho van ensenyar. La improvisació que jo realitze no depén de codis ni escales, sinó que es fa amb l’escolta, i en ella es corre el risc de no definir sinó de ser en el moment, sense paracaigudes i sense xarxa per a fer d’un concert un acte de trobada, sense propòsit, per atzar, de manera imprevista, inusitada, immediata, fugaç, viva, transitòria. Per descomptat que en qualsevol improvisació es té una estructura, un coneixement previ, i molta faena darrere, però a diferència de la composició que està més orientada cap a la invenció, la improvisació està més orientada cap al descobriment i no al significat total de l’obra sinó a la importància del significat del so en si, a cada moment, mentre va ocorrent. Cantar per a mi és un acte més emocional i vital que només racional. Alguns comentaris sobre el meu treball Un murmuri és un bes al vent. Montserrat maneja entre els seus dits l’agulla que cus paraules. La tela dels seus gemecs acaricia l’oïda, mentre els seus gestos, ens abracen amb olors de tulipa i ambrosia. Cada cant i moviment és una escultura que queda dibuixada en el temps, com a fotografies sonores que t’envaeixen, que t’ofeguen amb afecte. No hi ha millor poesia que la que és irrepetible. Manel Costa. Sporting Club, València 2013 Montserrat, amb el teu presentazione, vas arribar com a colp de carícies, no era necessari voltejar a buscar-te, havies envaït, contaminat amb un elixir la sala medieval, eres un tumult d’ocells i criatures, la casa dels ocells, l’apoderament de les altures, el vol de la veu que va traspassar, va travessar cada plec de la pell, sorpresa vaig sentir com la sang era navegada per la teua veu que és poc dir veu, va penetrar sublim com a espasa d’amor, com un dolor i un goig, una sorpresa de llum, quant geni en el teu ser Montserrat, quanta pau, lamente, fortuna, existència en cada recorregut, del subsol, del sofriment, de l’aleteig de coloms, dels seus colomins, de les seues ales, som ací, ara puja, puja, així entre l’èxtasi que envoltava el nostre coll sense respir vas arribar als sons de la festa, acoblada màgicament en tot el trajecte per la vida de les campanes, el llenguatge, els signes i significats que van quedar en la memòria i són transversals a l’esperança de l’art, de l’estètica.. (Dt.. Carmen Lomonaco Sanfilippo, Sicília 8 d’agost 2016) la veu és retrat, però també és segell i caràcter o millor projecte i camí. La veu de MONTSERRAT PALACIOS uneix calideses i transcendències de Mèxic i Espanya, d’Amèrica i Europa…passió pel subtil i el minuciós, la proximitat i el transitiu. mou i frega la commoció, aqueix vibrar que ens canvia la pell del so mitjançant la pell de la seua escolta regada i regalada. un paradís d’àngels que voletegen en esvares, doncs. Llorenç Barber 8 de nov 2019 He assistit moltes vegades a concerts teus durant anys, però he de dir que l’actuació del dissabte va ser superlativa, magistral, meravellosa. He apreciat un salt de qualitat vocal, artística i conceptual excel·lents. Sense ànim que això sone a simple piloteig, crec sincerament que estem davant una de les millors veus del panorama de l’actual música experimental. Les dues improvisacions amb Beñat Achiary a més, van mostrar una maduresa creativa extraordinària (jo em vaig sentir molt impressionat i emocionat). Poca gent a Espanya està actualment a aqueix nivell. Pili també et mana, Montse la seua felicitació. També es va quedar molt impressionada. Isaac Diego. Musicòleg i cantant. 20 de febrer de 2021’.

SHEILA BLANCO

En Cantant a les poetes del 27, la pianista, compositora i cantant Sheila Blanco ha convertit en cançons una selecció de poemes de les millors autores de la Generació del 27. Acompanyant-se únicament per un piano, Sheila posa veu i ritme als versos de les poetes Carmen Conde, Ernestina de Champourcin, Concha Méndez, Elisabeth Mulder, Margarita *Ferreras, Josefina Romo Arregui i Dolores Catarinéu, interpretant una música que aprofundeix en les emocions que impregnen els seus poemaris i que aborden temes universals, personalitzats en les vides de cada poeta com són l’amor, el dolor, l’exili, la bellesa, la pena, el remordiment… Després de més de 3 anys d’investigació, Sheila va seleccionar aquells poemes que més li van inspirar i va començar a improvisar harmonies que les paraules de cada poema li anaven suggerint. Aquest projecte pretén donar a conéixer i homenatjar aquestes dones injustament esborrades de la Generació literària que les enquadra. Així Sheila canta a Carmen Conde, la primera dona a formar part de la RAE en 1979, a Concha Méndez, poeta surrealista fundadora de la impremta Verónica que tants llibres va editar, a Ernestina de Champourcin, nominada al ‘Príncep d’Astúries de les Lletres’, a Margarita Ferreras, autora de «Peix en la terra», el millor poemari femení de l’Edat de Plata, a Josefina Romo Arregui, ‘Premi Extraordinari en Filosofia i Lletres’, entre altres. En Cantant a les poetes del 27, Sheila fa una xicoteta presentació de cada autora, donant algunes pinzellades sobre la seua vida i una breu contextualització del poema abans d’interpretar-lo. Per a finalitzar el seu recital concert, interpreta un poema propi dedicat a aquestes poetes així com un poema de Rosalía de Castro, un dels pocs referents femenins que van tindre aquestes poetes.

ENRIQUE FALCÓN

Fragment de «Escriure els últims poemes del capitalisme» (en premsa):

(…) Algú escriu un poema… Un text, no un altre, un text en concret, un informe, caixa negra del món, un alguna cosa que acompanya, un dispositiu de paraules que té conseqüències, o que s’obri en canal per a poder alterar-les, un artefacte de legitimacions que va triar justificar determinades maneres de vida, o que tria no fer-ho. Això és el que escriu, en el mentrestant del present immediat, just en el qual s’escriu també una poesia dignament vulnerable però també capacitada per a acompanyar processos generosos de solidaritat i interdependència i accions polítiques d’emancipació, custòdia i suport mutu. En el cor dels mil vincles, això és el que escriu. I això, la qual cosa voldrem acompanyar. Traurem dels nostres poemes les paraules de l’amo, ens cuidarem de no donar cabuda a la veu del taüt, no obrirem la boca si ens la colonitzen, total o feblement, els llenguatges del poder, perquè el nostre és un combat espiritual que s’ha restablit a partir de les condicions materials de la vida. Usarem totes les tècniques, totes les retòriques, tots els registres, i quan els nostres poemes es tornen previsibles, aprendrem a callar. Abans que a escriure aprendrem a escoltar, especialment allí on s’organitzen els cossos i la vida enfront del poder de la injustícia i l’horror de la desaparició, i els nostres poemes sabran de la química insurrecta de la fotosíntesi, com desitjava Iaio Herrero; o de l’extrema bellesa de la vaga general, com volia Jorge Riechmann; o del pa que es comparteix en els racons de les perifèries, com somiava Pilar Serrano; o dels alfabets universals del bo i el comú, pels quals Modou Kara Faye va donar la vida; o de la capacitat d’organitzar la insignificància, com ha reclamat un personatge de Betlem Gopegui; o de la voluntat d’explicar-nos a la meitat dels vincles i en les pràctiques de la conversa i l’assemblea, com ha demanat Eva Lazcano. Cantarem perquè sí, i perquè ací, però també per deure i per encàrrec, que és com dir que per escolta, i la nostra obra només tocarà els peus dels qui nosaltres hem triat. Escriurem poemes «panfletarios» i també poemes majestuosos, perquè en totes dues situacions sabrem somriure davant els que reclamen qualitats exquisides en el mitjà d’una casa buida, des de sales mediocres que estan a punt de cremar. No obstant això, si els nostres poemes no acompanyen, tancarem la boca; si el que escrivim no procura tindre conseqüències, deixarem d’escriure; i si calciguem amb els nostres versos als quals ja viuen prostrats, o moren ofesos, haurem d’imposar-nos com un propi càstig romandre algun temps en un estricte silenci. Farem inventari de tots els mites, de tots els relats, i reescriurem el seu llegat exposant-los davant el precipici que han obert els límits de la nostra civilització, actualitzant el que ens continuen comptant, o veient-los simplement desaparéixer, en cadascun dels transvasaments que hui es donen entre narració i història, entre poesia i experiència col·lectiva, entre paraula prèvia i fet produït. Escriurem poemes polítics amb poemes d’amor, i també allí hi haurà morts i ferits, i palaus demolits i poders destronats i, entre totes les seues ruïnes, també somnis i gents que ja poden ballar, perquè el que precipita un canvi cultural sense precedents (el va intuir *Spengler) és un nou temor a la mort, un nou temor al món, i amb ell una transformació radical de totes les coses. (…)