El flamenc que proposa Rocío Molina en “Caída del Cielo” té una mica d’essencial, aprofundeix en les seues arrels i al mateix temps, amb llibertat, ho enfronta i col·lisiona amb altres maneres d’entendre l’escena i amb altres llenguatges; conscient que el flamenc és una expressió lliure i de llibertat, i que no pot ni deu ser domesticat.

Aquesta obra és un viatge, un descens. Assistim al recorregut d’una dona, guiada pel seu ball, que és intuïció i matèria, a través de llums i ombres, i amb ella ens precipitem en el silenci, la música i el soroll en territoris desconeguts. Davant nosaltres: el palpable i el que existint s’oculta normalment davant els nostres ulls es materialitzen en el cos de Rocío. Balla i estableix una relació diferent amb la terra i tens la sensació de que el seu ball naix entre els seus ovaris i aqueixa terra que pateja, i així el seu ball es converteix en la celebració de ser dona.

Aquest descens o caiguda és el viatge sense tornada d’una dona, però Rocío Molina no ens condueix davant la imatge invertida de l’àngel caigut, com li va ocórrer a Dante en la seua Comèdia, sinó que ens porta a un espai de profunda llibertat. En el viatge sembla que es trenca l’ànima i que ens submergim en un mar dens i opac, un paisatge fosc plagat de cuques de llum que en la nostra caiguda ens guien i eleven cap a paradisos foscos i tenebres de color en continu moviment.

En definitiva, aquesta obra és el viatge o descens o trànsit d’una dona des d’un cos en equilibri a un cos que celebra ser dona, immers en el sentit tràgic de la festa.

FITXA ARTÍSTICA

Un espectacle de Rocío Molina

Co-direcció artística, coreografía, direcció musical: Rocío Molina.

Co-direcció artística, dramatúrgia, espai i il·luminació: Carlos Marquerie.

Composició de música original: Eduardo Trassierra.

Colaboració en la composició musical: José Ángel Carmona, José Manuel Ramos “Oruco”, Pablo Martín Jones.

Ajuda a entendre el sòl: Elena Córdoba

Disseny de vestuari: Cecilia Molano

Realització de vestuari: López de Santos, Maty, Rafael Solís.

Fotografia: Pablo Guidali.