La Intemerata porta a la sala del Cabanyal-Canyamelar Una novelita lumpen,
adaptació de l’última obra publicada en vida pel gran geni xilè de les lletres

Fotografia: Danilo Moroni

A principis del segle XXI, el xilè Roberto Bolaño estava considerat com el gran referent de la literatura llatinoamericana contemporània. En només una dècada, va aconseguir deixar enrere els seus inicis en la marginalitat i consolidar-se com un novel·lista genuí i multipremiat, capaç de convertir cada nou treball en un esdeveniment per als seus seguidors, gràcies a la seua escriptura poètica, els seus personatges extrems i l’espai surreal de les seues històries. La seua precipitada mort, el juliol del 2003, als 50 anys a causa d’una insuficiència hepàtica, va truncar una carrera extraordinària però va establir les bases d’un llegat que, dues dècades després, continua inspirant i influint les noves generacions.

Una novelita lumpen va ser la seua novena novel·la, i l’última que va publicar en vida, un any abans de la morir. Bolaño retratava el viatge existencial de Bianca i Enrico, que, després de la mort dels seus pares en un accident, acollien a sa casa dos homes que provocaran un salt de maduresa en els germans a través de conceptes com la sexualitat i l’engany. L’atmosfera i univers contingut en la novel·la i les possibilitats escèniques del relat (pocs personatges i un únic espai) va portar la companyia La Intemerata a plantejar una adaptació teatral que els propers 30 d’abril i 1 de maig (19.30 hores) traslladarà el seu surrealisme ple de clarobscurs fins al Teatre El Musical.

La directora i dramaturga Rakel Camacho, una de les fundadores de la companyia, va ser qui va assumir el repte d’adaptar un autor universal del calibre de Bolaño. “M’agrada dir que Una novelita lumpen és un thriller oníric, a més d’una penetrant consideració sobre la voluntat per transformar la infelicitat”, explica l’autora, que defineix el text com “el retrat d’un paisatge on la incertesa, la soledat i la desorientació estan latents per desembocar en un final esperançador”. Al mateix temps, Camacho destaca el paper actiu de l’espectador, “que se submergeix en la imatge poètica que suscita la paraula i la posada en escena, cosa que provocarà una reflexió sobre idees com la soledad, l’absència de referents en la vida, el significat de l’amor i el desamor, la pugna entre somni i realitat, la mort física o filosòfica, l’erotisme, la presa de decisions per abastar la llibertat o la idea d’exercir la prostitució com a sacrifici de la dona a canvi de suport diari».