Dissabte 21 de gener a les 21h Maika Makovski actua en el Teatre El Musical per a presentar el seu nou disc Chinook Wind. Amb aquest treball la cantant, compositora i actriu mallorquina dóna un canvi de rumb a la seua carrera musical. Deixa el rock per a fer un tipus de música molt més íntima. El disc arriba després de quatre anys de silenci en els quals Maika va investigar sobre les seues arrels en un intens viatge a Macedònia, terra natal del seu pare, a la recerca d’inspiració per a Chinook Wind.

El dissabte 21 de gener presentes a València, en el TEM, el teu nou disc Chinook Wind. Què objectiu t’has plantejat amb aquest nou treball?

Vull recordar a la gent que la seua ànima és alta i capaç, i vull inspirar com m’han inspirat a mi aquests anys durs que he passat. Crec en la música i en l’art com ben necessari i de primer ordre, i més ara, en aquest temps de capitalisme extralimitat en el qual la preocupació pels diners ens està consumint la humanitat fins a l’os. Crec que som capaços de molta més felicitat i molta més tranquil·litat, i de ajudarnos els uns als altres per a aconseguir-la. Crec també en què la meua música i la manera artesanal en què la faig és el meu gra d’arena.

Per què és tan diferent a la resta de la teua trajectòria?

Tots els meus discos els he afrontat com a quadres en blanc i tots són diferents, però també germans. Per exemple, tots tenen en comú que l’únic límit estilístic és el meu criteri: mai he fet un disc pur de folk, de rock, de garatge, de pop… he agafat d’on he necessitat per a expressar una emoció.  El que Chinook té de peculiar és que per primera vegada vaig gravar sense la meua banda de sempre, en un mà a mà amb el productor, John Parish, i les cançons són especialment essencials: no diuen més que el que volen dir, no hi ha palla.

El canvi s’aprecia fins a en l’escenografia ara toques amb un quartet de corda Brossa Quartet de Corda. Què et va portar a aqueix canvi?

Sí, és cert! En temps de crisi som nou persones de gira i en escena: el tremebund quartet de corda Brossa Quartet, Pau Valls a la trompa, que és un instrument de vent orquestral i esgarrifós, Pep Mula a la bateria, i jo a les guitarres i la veu. Tenim al so a David Florez, un mag, i hem apostat també per les llums de Magda Kozlowska, que no us puc descriure amb paraules fins a quin punt emboliquen i impressionen.

Aspire a no repetir-me, però sobretot a mantenir-me «viva» per a poder transmetre. Si em repetira molt m’avorriria, deixaria de creure en el que faig i seria un despropòsit, i probablement el final. D’ací el canvi.

El videoclip del single del nou disc t’ho ha dirigit David Trueba. Què tal l’experiència?

L’experiència va ser estupenda. Va ser un matí en la seua casa, vam fer dos preses i ens quedarem amb la primera. Sempre havia volgut fer un vídeo gravat d’una tirada, sense els rotllos publicitaris, estetes i coloristes que els fiquen als videoclips com si foren espots. I David és artista, i savi.

Coneixes el TEM? València? Alguna anècdota ací o algun llaç que t’unisca a la nostra terra?

Mai he tocat en el TEM però he tocat mil vegades a València, i si per mi fóra haguera tocat altres mil més! M’he trobat sempre amb un públic tan guapo. Durant els concerts, un acolliment espectacular, i després dels concerts, fins a segrestos d’hospitalitat! Teniu una terra per a menjar-se-la. Per cert, aquest mateix matí he col·laborat en un crowdfunding per a un projecte de paisans vostres, «Playa Burbuja», que pretén dur a terme una recerca en profunditat sobre les barbaritats urbanístiques que s’han fet en el Mediterrani. Com a mallorquina també em toca el cor i us anime al fet que ho cerqueu i us sumeu!

T’hem llegit en alguna entrevista que el canvi en la teua trajectòria es deu en part al fet que t’has cansat de tocar en festivals. Què opines del fenomen de proliferació d’aquests esdeveniments?

Mentre els funcione i a la gent li faça feliç acudir, que seguisquen, no?, però de moment, jo sóc molt més feliç tocant en teatres.

Dissabte 21 de gener a les 21h al TEM. Punxa ací per a fer-te amb la teua entrada