Núria Andorrà ha sigut professora de percussió clàssica i contemporània en el Conservatori de la diputació de Tarragona i en el Conservatori del Liceu de Barcelona. Ha improvisat amb Agustí Fernández, Le Quan Nihn, Ingar Zahr, Mats Gustafsson, Pablo Ledesma, Nate Wooley, Frances-Marie Uitti, Joe Morris o Ramon Prats, entre altres. Ha col·laborat amb grups de música contemporània tant a Espanya com a França o Itàlia. I durant la setmana prèvia a les Falles visita València per a impartir un workshop sobre improvisació musical organitzat pel Teatre El Musical i Diàleg Obert.

Explica’ns la teua experiència amb el workshop que has estat impartint en el TEM?

Ha sigut molt interessant perquè cadascun dels participants ve d’una disciplina diferent i això ha fet que cadascun aportara perquè el grup poguera créixer, el taller quasi ha funcionat sense ajuda. Els tres primers dies van ser un poc per a veure on estàvem cadascun i com ens podíem complementar per a la presentació del diumenge, no és fàcil tocar tanta gent alhora. Vam donar eines d’escolta i d’interacció. De buscar un llenguatge en el qual el grup es poguera sentir còmode i a partir d’ací els últims dies treballàrem la presentació.

Condiciona el procés creatiu haver de fer una mostra pública?

Mostrar al públic sempre és un acte important i l’has de tindre en compte. Des de la meua experiència quan hi ha al final d’un workshop una mostra oberta, aquesta condiciona el treball del grup ni positivament ni negativament però sí que condiciona.

Vas estudiar percussió perquè no vas poder estudiar trompeta és cert?

Sí, vaig entrar al Conservatori de Lleida amb la intenció d’estudiar trompeta però en aquest conservatori no hi havia opció. Vaig decidir estar un any sense estudiar instrument. A l’any següent, vaig començar percussió i em va fascinar la varietat instrumental i em vaig decantar per ella perquè com dius no hi havia trompeta (riu).

Creus que hauries arribat a la percussió d’alguna altra forma o aqueixa va ser la clau per a dedicar-te a això?

És una pregunta que mai m’havien fet … Jo crec que no hauria arribat mai a la percussió si no arriba a ser perquè la vaig descobrir en aquell moment. Sí que hauria arribat a la música contemporània, a la improvisació i a la creació en temps real però ho hauria fet amb la trompeta.

Quin és el teu mètode per a la improvisació?

Bàsicament el de l’escolta i el de la interacció en temps real amb l’artista que tinc al costat. Quan treballe sola perquè és un poc una la recopilació de tota la meua trajectòria artística passant per tots els compositors que a mi m’han fet créixer vist des de la meua perspectiva. També depenc molt de factors com l’acústica de la sala, el moment en què em trobe jo o es troba el públic.

Dirigeixes improvisacions? Com et comuniques amb la resta de músics a l’hora de fer una improvisació?

La conducció és una eina més, és una forma un poc diferent de la improvisació lliure. Quan condueixes és com si estigueres component en temps real o a l’instant però tens un temps de reacció perquè estàs fora. L’intèrpret té un marge de llibertat però no deixa d’estar condicionat per les direccions del conductor i això et permet arribar a llocs que amb el col•lectiu no pots arribar. És una forma per a mi diferent de treballar, he treballat amb diversos mètodes.

Has creat el teu o et bases en els que ja hi ha?

Hi ha suficients, no he sentit la necessitat de crear el meu propi. Sí que és cert que a vegades ha sorgit en algun grup alguna fórmula en la qual ens sentíem còmodes però normalment agafe un mètode que ja funciona, vaig estudiar amb Walter Thomson el Soundpainting durant tres anys.

Utilitzes en les teues creacions objectes estranys com les pinyes, quin és l’objectiu?

Busque objectes que em donen elements que necessite per a la creació sonora. A vegades necessite l’aleatorietat que amb la manipulació tècnica no puc aconseguir. Busque objectes amb els quals imitar sons de l’electrònica o un saxo per exemple per a engrandir el meu llenguatge o els meus recursos i l’utilitze bàsicament per a això.

Tens algun límit?

Em limite sobretot quan he de viatjar (riu) Perquè si no hauria d’anar amb la meua furgoneta a tots llocs. A vegades limitar-se t’obri portes, t’obri horitzons.

Quin és l’objecte més estrany amb el qual has treballat?

Què significa estrany? (riu) Amb l’últim que he experimentat són amb ninots de corda amplificats damunt d’un pegat amb micròfons. He creat la irregularitat dels joguets, alguns van molt ràpids, altres lents, uns altres fan salts i moviments, i combinar-los.

Es pot fer música amb qualsevol objecte?

Sí.

Com sorgeix experimentar amb els joguets?

Va ser una inspiració en veure com jugaven els xiquets i de la idea de la paraula anglesa “play” per a tocar un instrument. Intentar tornar a la idea inicial de descobriment del so i d’anar a la idea del joc. Si veus a un xiquet xicotet jugant està immers en la presència del so, en la presència del que està passant i era un poc recollir aquesta idea i aplicar-la amb la interpretació musical. La música està en tots llocs, ixes al carrer i tot té una relació sonora.

Treballes amb joves, tenint en compte que seran els futurs creadors i consumidors de música feia on creus que està caminant la música?

Jo crec que la música contemporània està obrint horitzons cap a la improvisació. En aquests moments ja hi ha un moviment molt actiu tant dins del món acadèmic com fora també en tota Europa. Està sorgint en totes les universitats com a element creatiu, com a element curricular i s’està aplicant des del Grau fins a màster. Crec que és un corrent que està despuntant particularment en aquest moment.

Chefa Alonso defensa que els conservatoris s’està quedant molt arrere en l’evolució que està tenint la música contemporània Estàs d’acord?

Jo crec que estan eixint suficients nous pedagogs, gent que vol ensenyar la música des d’altres llocs, s’estan qüestionant moltes coses, s’estan revisant currículums, sí que és cert que la tendència del conservatori és conservar, el seu propi nom l’indica, però fins a cert punt tampoc em sembla tan dolent perquè jo he begut de tot això i per a mi ha sigut molt important, continua en el meu coneixement tota la formació que he rebut. És cert que fins a cert punt jo he hagut de trencar amb això i he hagut de despullar-me d’això però també és part del procés. Si no haguera passat per ací no estaria fent la música que estic fent ara, no tindria el coneixement del Background.

Creus que és important la formació en els conservatoris per a després poder qüestionar aqueixos preceptes?

No se si la paraula és conservatori o un lloc on hi ha aquest intercanvi de coneixement musical. En altres països la formació musical és súper important i està integrada dins de l’escola de diferents formes i això és el que fa crear l’amateur o la persona que vol la música. Crec que ací ens falta una mica això, crear el públic i confiar que el públic puga també formar-se. El problema és que si estudies per a ser professional  i viure d’això però no pots perquè no hi ha tant lloc per a artistes les persones es van frustrant en tindre contacte amb l’art i això dificultarà que puga valorar el treball dels artistes. Per això crec que cal revisar l’educació i com la fem arribar.

En un dels teus primers concerts no va ser ningú. Has dit sobre això que va ser “un treball brutal per a l’ego” el que et va ocórrer.

Quan eres a més d’artista programador d’esdeveniments musicals et preocupes pel treball de comunicació perquè arribe el missatge, perquè la gent s’assabente que hi haurà un concert, després ja decideix vindre o no. Hi ha un moment en què decideixes que ja no és tant la teua responsabilitat, sí que vols que arribe el missatge però que tocaràs igualment, que l’important és el fet de tocar i compartir. L’ego està ací, òbviament tots volem eixir a l’escenari i que estiga ple però l’important no és el número de gent si no l’acció musical. Amb el temps et vas despullant d’aquestes coses, vas creixent.

Creus que és bo que tots els artistes passaren per una situació similar a la que et va ocórrer?

Per a mi va ser un aprenentatge brutal, igual hi ha molta gent que el necessitaria però també hi haurà gent que no el necessite. L’important és estar sempre prop de la realitat que no és sempre èxit com posem en Facebook. (Riu) Tot ens fa créixer, tot és aprenentatge.

Sabem que t’agrada molt escoltar a les ciutats A què sona València?

A Mascletà. (Riu) Sonen molts petards, és normal, estem en falles. És molt interessant València, sona molt bonica.