Entrevistem a Monika Günther, artista performer, al seu pas pels tallers FormaTEM en el Teatre El Musical del Cabanyal

És difícil coincidir en temps i espai amb la performer alemanya Monika Günther (Bad Hersfeld, Alemanya, 1944), però ací està, asseguda en la cafeteria del Teatre el Musical del Cabanyal. “La veritat és que no sé on estaré en el pròxim any. Tinc dues invitacions per a Roma i Suïssa i acabem de tornar de Xina”, conta en aquest migdia hivernal. Acaba de finalitzar la segona sessió del taller FormaTEM de performance i els assistents estan emocionats. Ella també. “Tenen una energia, una força… es nota que sou llatins!”, deia moments abans veient moure’s als alumnes. Monika Günther forma part d’aquella generació de performers que amb accions simples i poètiques generen un ambient intimista, explorant la percepció sensorial. En la seua motxilla guarda xicotets papers, retalls de premsa, frases, notes, targetes… un munt d’analògiques memòries ordenades meticulosament amb les quals recolza el seu discurs, amb veu dolça i ple de gestos i onomatopeies. Pacient, riallera i bromista, Günther porta 36 anys dedicada a la performance, els últims 21 al costat del seu marit, el suec Ruedi Shill. Xarrem amb ella per a conèixer més a fons el seu treball.

Pregunta: És difícil trobar entrevistes teues. Qui és Monika Günther?

Respòsta: Vaig nàixer en 1944 a l’est d’Alemanya. Vaig estudiar durant 5 anys en l’Acadèmia d’Art de Düseldorf i després vaig ser freelance. Vaig haver de fer molts treballs per a sobreviure. Després em vaig examinar per a ser professora d’art i em vaig dedicar a açò set anys abans de ser totalment freelance. Vaig començar a pintar i dibuixar i en 1980 vaig començar amb la performance gràcies a un bon professor que vaig tenir un taller. Va ser ell qui m’animà a continuar amb açò i em sent molt afortunada d’haver trobat aquell curs. Encara que feia diverses coses, la performance era cada vegada més important per a mi i en un moment donat vaig sentir molt clarament que havia de deixar-ho tot. Llavors vivia en Essen (Alemanya). Vaig començar a fer performances en museus i espais públics. Vaig fer una performance en un jardí buit enmig de la ciutat. Hi havia cotxes al voltant i vianants… Vaig portar unes velles pedres per a fer xicotets monticles i vaig posar algunes plantes i xicotets arbrets. A dia d’avui, 31 anys després, és realment un bosc amb arbres altíssims. En aquests anys han intentat tallar-ho cinc vegades. Però allí està. És increïble.

P: Has viscut la història recent de la performance i coneixes a artistes de tot el món com ha evolucionat aquest art?

R: Als anys 70, els performers eren més durs amb el seu cos. Amb més sang, en la seua manera de triar els objectes… Ara és menys agressiu contra ells mateixos. A voltes no estic molt contenta perquè ara hi ha molta gent fent performance i en ocasions la qualitat no és tan alta com ens agradaria. Però després veus molta gent amb molt bones idees, que és just el que jo vull. Creant idees, no solament coses espontànies sinó amb contingut darrere. I açò és meravellós. Els performers no estem abandonats en una galeria o un museu. Molts performers organitzen festivals i ens criden, som convidats per universitats… Som una xarxa. I els performers tenim molt bons amics a tot el món i això és una cosa que els pintors i els escultors envegen de nosaltres.

P: La teua forma de fer performance també ha canviat?

R: Al principi teníem un autobús gran ple de material. Quan el meu marit va deixar de treballar en l’Escola Superior d’Art, vam haver d’eixir sense cotxe i canviarem d’objectes perquè havíem de portar-los en el nostre equipatge. Així que cada vegada vam anar abandonant més i més coses i fent-ho cada vegada més i més xicotet fins a quedar-nos en açò [riu agafant un tros de paper]. És magnífic! Tothom té un tros de tela. No va ser solament qüestió de no tenir cotxe va ser una qüestió de concentració. Fem performance fins i tot sense cap objecte. La primera invitació per a participar en un festival va ser en 2004. El nostre desenvolupament va ser molt lent. Vaig començar a fer performance amb 35 anys, xicotetes peces. Però una vegada comences, no pots parar.

P: Ara és més concentrada, però com era abans?

R: No és que abans fóra menys concentrada, però quan veus el desenvolupament… Doncs mira, senzillament no sabíem el que fèiem. No teníem ni idea. [Riu a riallades] Vèiem material i dèiem: “val!”. I ho integràvem solament per divertir-nos. Eren una mica absurdes, açò sempre. Dèiem: Però per què amb aqueix material?… Doncs no ho sé! [riu] Tot responia a la curiositat, a aqueilla gran llibertat i potser aquest siga el nostre missatge. Romandre una mica com un xiquet que creix. Rodamóns. Sempre en creixement.

P: Vivim en un món cibernètic on quasi tot s’ha convertit en un xou. Crees que la performance necessita que evolucionar i fer-se més digital?

R: No. La performance és un art en viu. L’art en viu no és possible digitalitzar-ho. Quan fas un vídeo d’un art en viu, és una altra cosa. Si fas vídeo, hi ha una elecció de què gravar. Si fas fotos, mostres solament una part. Però mai aconseguiràs gens igual a un art en viu. És molt important per a aprendre tenir aqueix material, per descomptat, però mai serà el mateix. Per què ho fem en directe? Al Japó a les persones com jo ens criden wabi sabi. És com creure que les coses autèntiques tenen valor, les coses sense transformar, orgàniques. Les arts en viu són ara més necessàries que mai precisament per la virtualització del món. El vostre teatre és molt important precisament per açò. Perquè està viu, perquè és real. És ridícul comparar un concert en directe amb un cd.

«Una bona performance és com un tatuatge. No l’oblides mai».

P: Ens ha canviat com a societat aquest món digital?

R: Quan la gent respon en Facebook és bo i d’altra banda no ho és. És sempre una resposta sense reflexió. Sempre és molt ràpid. Hem de reflexionar sobre les coses que sentim i veiem. En internet veiem alguna cosa i responem de forma molt ràpida i molt superficial. M’agrada. I punt. A mi m’agraden els llibres difícils, els que he de llegir dues o tres vegades. I tot açò no és una qüestió d’edat. Treballe amb gent jove i m’agrada fer-ho perquè em donen idees que no són les meues. Açò és molt important per a mi.

P: Què significa la performance per a tu?

R: Ser absolutament lliure. Una bona performance és com un tatuatge. No l’oblides mai. Encara que bé, algunes performances dolentes també se’t graven, perquè… uf… [Riu] Una vegada estàvem a Grècia perquè havíem sigut convidats a un festival. Al matí, visitant la ciutat de Tessalònica, compràrem una campana, un xicotet esquellot per a les cabres. Era molt pesat i el senyor de la tenda ens el va embolicar en paper i en plàstic… Perfectament embolicat. Durant el taller, algú va preguntar què era la performance. Vaig alçar la mà, demanant la paraula per a respondre i quan em va arribar el micròfon, el meu marit ho va subjectar i va gravar el so de com jo desembolicava el paquet. Després va posar el micro en l’esquellot, sense que emetera cap so. Aqueixa va ser nostra resposta. En una altra ocasió estàvem a Tailàndia. Un dia vam estar a un parc i vam veure el lloc on havíem de fer la performance. Ens vam adonar que exactament a les sis de la vesprada, cada dia, arribava un esbart brutal d’ocells que venien a dormir a aqueixos arbres fent un so ensordidor. Era com focs artificials, un baluern enorme. I decidirem fer aquella performance. Vam agafar dos trossos de seda roja i Ruedi i jo ens vam anar acostant lentament cadascun des d’un extrem del passeig fins a ajuntar-nos just a les sis de la vesprada en els arbres, coincidint amb l’arribada dels ocells. Va ser meravellós.

P: Si la performance és art en viu i és llibertat què penses que Marina Abramovich vulga fer un museu de la performance a Chicago?

R: Està ben fer un museu. Ella és una dona molt dominant. És molt interessant però domina. La idea pot ser bona si el museu mostra les diferents maneres de fer performance, si és ampli, no si mostra solament la manera Abramovich. Els festivals ara són més oberts, tenen coses que dir a l’audiència i el museu jo crec que hauria de ser així. De qualsevol manera, un museu pot estar bé.

«La instrucció no és per a mi. He de ser lliure. Quan veig un grup, trobe un programa diferent per a cada grup. I trobe un de nou cada dia».

P: Aquests últims anys has posat esforç, imaginació i amor a ensenyar a altres persones l’art de la performance i has sigut directora artística del festival International Performance Art Turbine Giswil (Suïssa) durant més d’una dècada. Per què és important per a tu la transmissió de l’art de la performance?

R: M’encanta fer workshops. Aquest és el tercer workshop que fem enguany i el de València és el millor dels tallers que he fet en 2016. Pel seu temperament. Els performers han vingut plens d’idees. Jo deia una frase i ells arrancaven immediatament. Hi havia una persona xinesa, argentina, brasilera, xilena… A Xina ha estat bé però ací ha sigut molt interessant. Faig cada taller com si fos una nova performance, cada dia canvia, no tinc una raó basada en qüestions escolars, d’aqueixes que odie. De l’estil de “doncs primer has de fer açò, després açò i després açò”. La instrucció no és per a mi. He de ser lliure. Quan veig un grup, trobe un programa diferent per a cada grup. I trobe un de nou cada dia. Quan arribe a un taller porte algunes idees però el grup canvia. No es pot fer un programa formatiu fix. Cada cosa que el meu marit i jo fem ho fem per l’art. Siga promocionar artistes en la nostra galeria, els workshops… Durant anys hem estat fent un festival en una enorme turbina elèctrica abandonada. Quan fèiem el festival, que començàrem en 1998 fins al 2012 venien moltíssims artistes amb les seues caravanes i vam haver de fer una aturada durant tres anys fins que traspassàrem la direcció a un altre artista més jove. Hem tingut una galeria sense ànim de lucre durant 45 anys i vam estar fent instal·lacions i acabàrem deixant el festival perquè era massa per a nosaltres. Estic una miqueta major per a fer-ho tot al mateix temps. Quan eres més major no pots fer circ, ni acrobàcies. Saps? Has de fer coses més profundes. Però treballaré fins que em muira. Sempre en la performance.

P: Si tornares a nàixer triaries de nou ser performer o series una altra cosa?

R: Doncs no sé si vull tenir una altra vida, la veritat. Amb una ja està sent suficient [riu].