Acaba la work in progress amb la qual es posa punt final al workshops de performance que organitzen conjuntament la plataforma Diàleg Obert i el Teatre El Musical. Ens asseiem amb Denys Blacker a la qual li preguntem com es pronuncia correctament el seu nom per a poder-nos dirigir a ella. Ens respon amb un somriure i amb un perfecte castellà. Se li veu feliç amb el resultat de l’experiència. Comencem l’entrevista.

Què tal ha anat el taller de performance que has estat impartint aquesta setmana en el TEM?

Hem estat treballant les formes de saber intuïtives. Són formes que estan una poc atrofiades hui dia en la nostra societat perquè li donem molta prioritat a la vista i l’oïda. Hem intentat funcionar sense utilitzar aquests dos sentits. Hem provat la comunicació telepàtica en un espai de joc sense utilitzar els sentits cognitius. I d’ací han eixit moltes interpretacions no tan objectives sinó més subjectives. Es tracta de buscar un coneixement interrelacionat amb els altres. Hem treballat en grup, la idea era no pensar només en tu i en les teues necessitats, sinó més com a grup. Per exemple, hem imaginat que érem com una cèl·lula en la qual no et separes dels altres però hi ha un entendre i escoltar als altres i a partir d’aquesta escolta es trobar la vertadera acció, la més autèntica.

Una setmana sencera treballant en grup amb tanta intensitat haureu creat quasi una família no?

La veritat és que sí perquè han eixit temes molt íntims. Estem treballant zones de coneixement que estan poc conscients. A més, els sentiments que tenim més ocults són els més traumàtics per això sorgeixen idees i temes que vénen relacionades amb una emoció forta que fa molt temps que no la mires. Ens anem contant històries que per a nosaltres tenen una càrrega. Aquesta és una forma de comunicar telepàticament més fàcilment quan hi ha una connexió emocional. No buscàvem una commoció terapèutica però sí que confiar en el coneixement que tens dins, molt dins de tu i tornar a connectar amb esta confiança per a saber què és el que he de fer.

Què has trobat en aquest grup que no hages trobat en un altre taller en un altre moment?

He trobat un grup amb un lliurament total. Cada grup és diferent i tenen un caràcter diferent. El caràcter d’ací a València és ja per si mateix és molt social. Esta facilitat per a comunicar fa que estiguem més disposats a soltar el control per a poder escoltar. Molts tenien molts anys d’experiència i uns altres estan començant. La mescla és bona, tots som en certa forma ineptes en això perquè tenim atrofiada la capacitat d’escoltar-nos de debò, jo inclosa.

Arribes a la Performance des de l’escultura. Com és este viatge?

Vaig estudiar escultura 7 anys. A partir del tercer ja em ficava dins de les meues obres. Tenia una necessitat d’estar present en les obres encara que no entenia molt bé per què. A poc a poc vaig anar fent les escultures amb el meu cos. Agafava molt de fang, tones de fang, em ficava dins i em movia. Després tirava ciment i tots els moviments quedaven gravats. A poc a poc va ser com vaig començar. Era una forma que el cos participara del procés.

Naixes a Londres però estàs assentada des de fa molts anys a Girona. Què vas trobar ací que no tenies a Anglaterra?

Tot (riu) Vaig arribar en el 87 i no tenia intenció de quedar-me però em van anar apareixent oportunitats, amistats i una forma de viure que era el que vaig sentir que era el que millor per a mi.

Vas trobar més oportunitats de desenvolupar la teua carrera artística ací?

No, al contrari vaig deixar tots els meus contactes a Londres per a instal·lar-me ací. Tenia tot encaminat, tenia llicenciatura, màster, havia fet diverses residències, havia gaudit de beques però vaig voler trencar amb tot això i començar de nou. Ací vaig haver de començar de zero perquè no coneixia a ningú. Em vaig instal·lar en el camp, a Girona, que és molt bonic però també és molt solitari. Vaig anar fent el meu treball, m’ha costat molts anys tindre la sensació que tinc la meua família artística ací. Ho he aconseguit a base organitzar moltes, coses festivals, trobades. Quan em sentia molt sola convidava a la gent a vindre a casa o eixia a conéixer altres grups com estic fent aquests dies ací a València.

Has fet exposicions en les quals les obres es podien tocar.

Durant un temps vaig estar treballant amb vestits. El meu interés sempre ha sigut anar més enllà de la matèria. Aquestes peces eren robes que jo vaig utilitzar per a fer una performance i vaig pensar que podrien ser també una peça en la paret, que haurien agafat l’energia de l’acció i la podrien transmetre als visitants de l’exposició. És la memòria en la matèria, totes les peces tenien unes accions encara que no es vegen.

Crec que totes les regles cal buscar la forma de qüestionar-les. El museu és aqueix lloc estèril on fas una performance i et posen un guàrdia de seguretat davant de cada obra d’art per si de cas et descontroles…. No s’entén, és un poc absurd, per això la perfomance està en qualsevol lloc.

Què és per a tu la performance?

A vegades dic que és una forma de filosofia. La performace et dóna l’opció de buscar l’acció perfecta que penetra en les idees. La Performace és una forma de viure per tant es necessita una coherència entre el que tu eres i el que tu fas. Requereix auto atenció i auto crítica constant que va en relació a un altre, no solament amb el teu art. La performance és altament relacional, som molts grups repartits per tot el món i molt oberts. A més, com no hi ha diners se sol funcionar sense jerarquies molt explícites que donen la possibilitat de relacions de generositat de tota mena. Ens donem suport els uns als altres i anem fent família. L’autenticitat d’este afecte és bàsic, la performance m’ha oferit una família.

És la performance un art maltractat?

El performance és una espècie de paraigua baix el qual hi ha moltes formes diferents d’arts que poden vindre de disciplines artístiques diferents. Jo crec que molts arribem ací quan trobem límits en les nostres disciplines, en el meu cas per l’escultura, un altre per dansa, un altre per teatre. Arribes a un espai on no hi ha regles, un espai d’anarquia pura, no d’anarquia política sinó anarquia molt feminista basat en la qualitat de la relació i responsabilitat. És una forma de fer que trenca amb els valors actuals materialistes. Hem funcionat molt de temps sense diners encara que no és just que no es pague o es pague molt poc. Això fa que la performance siga més underground. Si no tens diners per a fer publicitat és difícil arribar a la gent. Com arriba a menys gent és menys conegut. És com un bucle. A més, és un art rebutjat per les institucions pel perill per exemple que es puguen tacar les parets blanques d’una galeria. Això afortunadament està canviant, hi ha galeries a Londres amb les parets pintades i amb espais polivalents dedicats a l’acció. D’altra banda, la performance solen ser molt crítiques amb les estructures patriarcals, neoliberals i materialistes i això no és molt popular.

Serge Pey ens va dir en una altra entrevista que necessàriament la performance ha de tindre crítica social. Estàs d’acord?

No té per què ser explícita la crítica. Som crítics amb la societat, el mer fet d’alçar-te al matí i interactuar en la teua vida d’una forma performàntica ja és molt política. Requereix ser molt conseqüent i molta disciplina interna perquè has d’estar constantment enfrontant-te a tu mateix, a les teues limitacions, renovant-te, aprenent com qualsevol forma d’art però la performance té la peculiaritat que està dins, va amb el teu cos, va en relació amb la societat que tu estàs creant. El cos és en aquest cas com una antena per això sentim també en el nostre cos les injustícies.

En què es diferencia el teu art de la performance amb la resta?

En aquests moments la investigació que estic duent a terme té a veure amb un doctorat que he acabat fa poc sobre la sincronitzat entre grups de performers i molt concretament en la zona d’improvisació. El meu tema és com comuniquem, buscar formes de viure, d’interactuar amb els altres qüestionant molt el pes que donem als ulls, al que pensem. Per què ha de ser més savi el cervell que la resta del cos? La investigació científica ha comprovat que el cor té neurones que actuen sense necessitat de passar pel cervell, també en l’estómac … Llavors és veritat que podem sentir visceralment les coses que són veritats, és una forma de saber, de coneixement que és real.

Ens han educat d’una forma que ens han fet pensar que els sentiments que ens arriben des del cor o des del budell no són vàlids encara que continuem dient allò de que ho sabia perquè ho sentia … La neurociència investiga hui dia justament això, on està la consciència. És la gran pregunta del nostre temps. Quan arribe a la meua pràctica com a artista individual desvinculada del grup em dóna confiança saber que quan tinc dubtes, m’escolte fins que entenc que tot està bé. No patisc tant amb els dubtes perquè és una forma de saber més immediata per a mi.