Seiji Shimoda és l’artista de performance més reconegut de Japó. És director de NIPAF (Festival d’Art d’Acció Internacional Nippon) i ha presentat a més de 300 artistes de tot el món en diverses ciutats de Japó. L’any 2000 es va convertir en el primer artista d’Àsia guardonat amb el premi: New York Danse and Performance Awards Bessie. Després de 5 intensos dies de work shop en el Teatre El Musical, Shimoda presència amb molta atenció l’exhibició dels seus alumnes en la qual ell mateix participa. Després d’açò ens concedeix uns minuts per a poder xarrar amb ell mentre degusta un cafè amb llet que demana amb exquisida educació i en castellà en la cafeteria del TEM.

Vas començar amb la poesia com vas arribar al performance?

Als 17 vaig començar a escriure poesia. Va ser llavors quan em vaig adonar que la millor forma de seguir una poesia era amb una acció en moviment. Era un bon esportista nadava i jugava al bàsquet i tenia una bona condició física que em permetia poder expressar-me amb el cos també.

Què és per a tu la performance?

He practicat al llarg de la meua vida moltes formes d’art com la poesia o la pintura i el que vaig veure amb la performance és una altra forma d’art que no està pensat per a perdurar en el temps com alguna cosa física com un quadre o una escultura. En el performance, no hi ha un objecte que es quede de forma física, es queda en la memòria dels espectadors, marca d’una altra de forma. Encara que no siga físic sí que és necessària la presència física de l’espectador. Vivim en una societat molt mediatitzada molt audiovisual, podem veure una performance en vídeo però aquest art es troba en un camp molt més viu, l’objectiu és contactar físicament amb les persones.

Quins són per a tu les claus per a una bona performance?

Depèn molt de la memòria de l’audiència. Els espectadors són humans i tenim una memòria gran. La bona performance és la que roman en la memòria dels espectadors per molt temps. No és fàcil, en la pintura hi ha una obra física que es pot veure moltes vegades, en el performance solament es pot reproduir una vegada.

En els seus inicis a Japó ho van detenir per fer performances en el carrer Com ha canviat la societat perquè ara ho consideren art?

Em van detendre dos vegades per fer espectacles a l’aire lliure, va ser per despullar-me. Tampoc ha canviat tant, hui si ho tornara a fer em podrien tornar a detindre. La població japonesa més normal segueix pensant que estem bojos (riu). Quant a l’evolució, abans de mi ja hi havia moviments artístics de performance. Una figura que va ajudar molt va ser Yoko Ono que quan venia a Tòquio feia performance. Era una dona molt reconeguda i açò va ajudar a fabricar a poc a poc el canvi en les institucions públiques que sí que són més conscients que el performance és art i que té un sentit en la societat actual.

Com ha anat evolucionant el seu performance?

Sempre he treballat el meu art en dos camins, un més de moviment físic i l’altre més poètic. I els dos han evolucionat, els canvis en la meua vida lògicament han influït en el meu art. Abans era solter, després em vaig casar i vaig tenir fills, posteriorment vaig perdre als meus pares. Quan vaig perdre als meus pares vaig fer una performance en el seu honor, també amb tota la família quan em vaig casar. Tots estos canvis han afectat a la meua obra.

“On the table” és el seu performance més famos és també la seua millor representació?

La millor performance és sempre l’última (riu). Li tinc molt afecte a “On the table” perquè em va permetre viatjar a molts països, a molts festivals de performance. Era un moment en el qual començaven els festivals, abans estava tot molt tancat. Viatjava amb la meua taula de 20 quilos que portava en els avions ficada en una xicoteta borsa. Recorde que en aquella època vaig venir a València i em vaig portar una grata sorpresa perquè ja en aquell moment era un art ben entès, vaig tenir molt bon acolliment, a la gent li interessava.

Quina experiència es porta del work shop que ha impartit aquests dies en el TEM?

Porte aquest taller a molts països i tots són per a mi una experiència d’ensenyament. Introduïsc a les persones en la performance, el curs està dirigit a tot tipus de persones tinguen o no relació amb el teatre sol que vulguen aprendre. Culturalment hi ha missatges que encaixen millor en la mentalitat de les persones depenent que on es done el curs però som éssers humans i encara que siguem de cultures diferents ens entenem per açò no hi ha grans diferències entre països. Ens observem i ens fixem els uns als altres. En veure’ls fer t’ajuda a pensar. Les altres vegades que he estat a València no vaig tenir l’oportunitat de veure molt la ciutat. Aquesta vegada sí vaig tenir temps i he de dir que teniu una ciutat preciosa amb molt sol.