Josep-María Balanyà és sobretot pianista però també experimentador sonor, improvisador i compositor. Durant una setmana ha viscut una experiència nova per a ell, un taller amb músics i amb performers alguna cosa que explica que li ha enriquit. Se ho ha passat molt bé a València durant esta setmana, reconeix que els valencians li cauen bé. Acaba l’exhibició amb la qual es posa punt final al seu taller i es disposa a contestar a les nostres preguntes dubtant si eixir en les fotos amb barret però  sense abandonar el somriure que sempre es dibuixa en el seu rostre.

Què tal l’experiència en el workshop que has estat impartint aquesta setmana en el TEM?

Ha sigut una experiència molt bona en tots els aspectes. M’ho esperava perquè vaig estar a València fa pocs mesos i vaig recordar que hi havia molt bon ambient. Els valencians teniu un caràcter molt bo, fas bromes i a tothom els senta bé, la gent està molt predisposada a gaudir. A València hi ha molta gent que valora la música. El taller ha estat molt bé organitzat, estic molt content.

Que siga València una terra on la música està molt arrelada en la cultura es nota?

Jo crec que sí, València té molta tradició de bandes, està en l’ADN dels valencians. Normalment treballe sol amb músics però em van comentar que hi havia gent d’altres àmbits com la performance interessada en el taller i vaig acceptar de bona gana. La gent amb la qual hem treballat era molt interessant. Solament amb tres músics al principi pensava que seria difícil però ha estat super bé la combinació de músics i performers. El resultat ha sigut molt bo.

Eres pianista, compositor, artista sonor i improvisador T’assegues més identificat amb alguna faceta?

Jo sóc sobretot pianista. Vaig estudiar piano i sempre he tocat diferents tipus de piano però sempre torne al piano ortodox, al pur. M’agrada molt també la direcció.

Què et porta a en un moment donat deixar el piano tradicional i manipular-ho per a experimentar?

Cercar noves formes d’expressar idees. Per explicar més coses, més inquietuds que tens, coses que succeeixen a la societat que no les pots explicar amb llenguatges tradicionals. Per exemple per a explicar tota la podridura que està succeint ara en la política que és insuportable. És el nostre deure com a músics, com a artistes, poetes o escriptors cercar formes per a poder protestar i dir que les coses han de canviar.

Vius entre Brussel·les i Barcelona, veure la situació des de fora et fa veure la situació a Espanya d’una forma més objectiva?

Sí, es veu diferent. Parlar amb gent d’altres països enriqueix la visió. De totes maneres parlant amb gent de fora que viu ací t’adones d’altres coses. L’altre dia un amic argentí que viu a Barcelona em deia que els europeus sempre ens estem queixant però ací es pot caminar tranquil pel carrer sense por al fet que t’ocórrega alguna cosa i no en tots els països açò és possible. Moltes vegades no valorem el que tenim, tot sembla que és un desastre però es pot passejar pel carrer.

Com veus la música contemporània a Espanya?

Hi ha molta gent que treballa bé a Espanya, uns altres han hagut d’anar-se a l’estranger, però crec que s’ha quedat estancada. Parle de la nova música contemporània i la improvisació d’ara no de quan es va encunyar el terme de contemporània que d’açò ja fa molt temps per tant ja no és contemporània. El pop rock contemporani no m’interessa però ho escolte per saber què és el que està interessant sobretot a la gent jove.

Has comentat en alguna ocasió que la música contemporània fa por Per què?

Perquè hi ha molta gent que no l’entén. En el meu cas, hi ha alguna música que m’avorreix, no sé què ha passat. També escolte orquestres amb música composta fa molt poc en festivals que és impressionant. Et quedes sorprés del bon gust i de la potència que tenen alguns treballs. Es pot escriure música que parle de coses actuals o músiques de fa anys que segueixen tenint vigència com El Misteri de la Macabra. A Espanya hi ha menys tradició de música contemporània, s’ha cuidat menys que en altres països com Alemanya o Holanda.

Es valora més la música contemporània fóra que a Espanya?

La gent està més acostumada, la respecta més, es compra els discos i paga per anar a un concert. La gent fora recolza més a la música, toca el piano, té més cultura musical.

Fa un parell de mesos va visitar el TEM Walter Thompson el creador del Soundpainting En què s’assembla i en què es diferencia el seu llenguatge amb el del Soundpainting?

Vaig conèixer a Walter fa uns 20 anys a Barcelona. Vaig veure el que feia i em va encantar i vaig dir jo també he de fer una cosa així. Uns anys després em va convidar a un conclave a Suècia de soundpainters per a valorar nous signes i seguir donant-li forma a aquest llenguatge. En la reunió jo vaig aportar alguns signes que em van aprovar però jo ja tenia el meu propi llenguatge. Per a mi era massa acadèmic. No donava molt marge perquè en haver-hi tants signes estava tot massa estructurat i açò no m’interessava tant. Jo tinc molts menys, deixe prou llibertat als músics perquè improvisen. En els assajos inventem signes, el nostre és molt més obert. El Soundpainting és més seriós, jo sóc més anàrquic.

Per a una persona que experimenta amb el so, quin és el so més bonic que has escoltat en la teua vida i quin és el més desagradable?

El més bonic el mar que varia amb ones, en les roques o en la platja. També és molt bonic el so de la selva o del vent …. els sons de la naturalesa en general. Un altre so preciós és el so del part, jo tinc tres fills i és molt fort, molt impressionant i emocionant. El vòmit és un so molt desagradable segurament pel que t’imagines que porta acompanyat.