Ens submergim en el procés creatiu de Sol Picó a través de Dancing with Frogs, l’espectacle en construcció que va representar el passat 4 de novembre en el TEM.

Sol Picó (Alcoi, 1967) demana una cadira per a estirar la cama al hall del Teatre El Musical. “Em vaig trencar els lligaments creuats i el menisc a l’agost. Però el menisc és una ximpleria”, diu alçant el peu, enfundat en unes botes altes de taló. La fermesa dels seus passos anava a portar-li nou dies després a rebre el Premi Nacional de Dansa 2016, però llavors, ella no ho sabia. En el moment de realitzar aquesta entrevista, sense els eixams de micròfons que l’han seguit en els últims dies, “el seu talent creatiu i forta personalitat artística, units a l’audàcia de les seues propostes escèniques” ja li havien regalat la més alta distinció de la seua carrera.

El cap de Sol Picó mai para. Va formar la seua primera companyia, Dansa Robadura, amb 21 anys i en 1993 va crear la Sol Picó Companyia de Dansa amb la qual ha treballat i reflexionat els últims 23 anys. “Sempre he creat per necessitat, perquè hi ha alguna cosa ací dins que necessite traure de mi. I el dia que no la senta, deixaré de fer-ho. Memòries d’una Puça va ser un espectacle catàrtic per a poder afrontar la crisi; One Hit Wonders, per a reviure els 20 anys de professió; El llac dels mosques, sobre la maduresa dels 40 anys… És una reflexió en públic en la qual resulta brutalment emocionant i preciós veure com reacciona la gent”, detalla.

Submergir-se en el premiat procés creatiu de Sol Picó és com ficar-se en el seu cap. Tot el que veu, sent, llig o viu acaba sobre un escenari “Vaig reflexionar molt durant el procés de creació de We Women, una obra que fèiem quatre dones: una hindú, Shantala Shivalingappa; una japonesa, Minako Seki; una africana Julie Dossavi i jo com a europea. Preguntar-nos què li passa a la dona del segle XXI ens va fer veure que el món està fet per i per als homes i sense adonar-me, es va generar tot un pensament i un treball al voltant de l’home del segle XXI. Sobre la masculinitat. Què passa amb la masculinitat i com els afecta tant, per al bé i para el dolent”, conta envoltada de participants del IETM la Trobada Internacional d’Arts Escèniques.

Un pernil serrà penjant del sostre que no para de rebre punyades. Sis homes amb aletes de buseig i sense pantalons. Una dotzena d’ous. Música marcial. Una saeta. Un tron de Setmana Santa. Aqueix delirant cocktail està dins de ‘Dancing with frogs’, l’esborrany de l’espectacle sobre la masculinitat que estrenarà a la tardor de 2017 a Barcelona. El passat 4 de novembre, Sol Picó va representar per primera vegada la peça en el TEM, encara que encara està gestació.

“Mai faig un guió abans del procés creatiu. En la sala de treball és on va a apareixent tot. Arribe allí amb moltes idees, paraules o imatges i comencem a treballar amb el cos. A partir del cos anem vehiculant-ho tot. La idea és vomitar moltes coses inconnexes que moltes vegades parteixen també d’ells, i jo done el contingut coreogràfic. Quan ja ho hem vomitat tot, aqueix dia, comence a crear el guió. Del puzle que tinc, ordene i decidisc com munte les peces per a crear una estructura. A voltes les pose d’una manera i provem i no funciona i les canviem de lloc. És un procés xulísim”, descriu.

La gestació dels seus espectacles dura dos o tres mesos i per a parlar d’homes, clar, ha comptat amb ells. “Els sis actors que fan aquesta peça són homes amb els quals mai havia treballat abans i el seu lliurament ha sigut brutal. De sobte va sorgir tot com a màgia! És bastant sorprenent també per a mi!”, riu. “Està sent realment interessant com ells es veuen a si mateixos. I també com hi ha moltes coses que ni s’imaginen. Mai han sentit una exclusió com la qual he pogut sentir jo en alguna ocasió per ser dona”, explica.

Durant el procés creatiu, apareix el drama. “Fem improvisacions sobre la seua infància i va eixir que hi havia un moment en què no volien jugar al futbol però els seus pares els obligaven a fer-ho. Per açò vam introduir en l’espectacle la figura del pare castigador. Cóm has de ser un tio amb dos collons i com no valen altres coses. Uns ho han viscut més que uns altres, però fins i tot m’he trobat a homes ballarins les famílies dels quals quasi no els parlen per ser-ho, independentment de la seua sexualitat”.

En ocasions, treballant, també pot aflorar l’humor. “Quan treballes amb homes, sempre s’estan movent i fent tonteries i és molt bonic perquè podem treballar amb el xiquet que porten dins. El dia de tots sants passarem el dia sencer junts treballant. Els vaig dir: escriviu el que penseu sobre els vostres penis. I allò va ser una cosa…”, riu a riallades.

“A Espanya vivim en una societat molt bèstia. Masclista i masculina, fins al punt que aquest espectacle, per parlar sobre homes, ha despertat molt més interès ja que altres espectacles!»

L’esborrany de l’espectacle és un concentrat de sensacions, cosa que caracteritza el treball de Sol Picó. I la incertesa és part del procés. “A voltes també em sorprenc jo mateixa de la reacció que veig en la gent. Abans en la passada dius, “Ai mare…”. Però després, quan ho fas i veus que el públic es posa de gom a gom penses, doncs sí, açò pot funcionar! I tot açò es queda ací emmagatzemat, dins en el còrtex, ací en l’occipital… i quan em vaig posar a treballar en aquesta peça va eixir tot així: pa, pa, pa, pa!”, diu colpejant amb les mans en l’aire.

“A Espanya vivim en una societat molt bèstia. Masclista i masculina, fins al punt que aquest espectacle, per parlar sobre homes, ha despertat molt més interès ja que altres espectacles! Perquè sembla que les dones estem tota la vida parlant del mateix”, critica. “Sense anar més lluny, no hi ha cap dona dirigint un teatre a Barcelona. Ni una. Espere que en breu comence a haver-hi”, reclama.

Abordar un tema intangible no resulta senzill. I fer-se preguntes sobre la masculinitat, menys. “La masculinitat no cap en un espectacle. És el que mou el món. Per què és així la societat? Per què tot segueix desembocant en el mateix lloc? Per què la dona segueix sent la que va en el vagó de segona classe?”, martelleja amb la mà les paraules sobre la taula. “Com és possible que un senyor que diu unes coses tan salvatges com Donald Trump estiga a punt de dirigir el país més poderós del món? Vivim situacions en les quals no passa res. I açò conforma tot, la pobresa, la misèria… I és un tema tan universal i tan salvatge que jo, em sent un minipunt a l’hora d’abordar-ho. I vull envoltar-me de gent que sàpia molt per a no caure en el ‘topicazo’ i anar a una capa més profunda”, conta.

Però mentre el procés creatiu dura, la companyia ha d’anar rodant perquè del guaret no es menja. Tampoc sent una de les companyies de dansa més importants d’Espanya. “Quan fas un espectacle, fins que comença a rodar-se i a vendre’s tarda mig any. Tinc altres espectacles i anem fent ‘bolos’. Tinc un espai de creació en Poble Sec que es diu La Piconera al que li traiem rendiment per a reinvertir en la companyia. Rebem algunes subvencions, cada vegada menys, però ens mantenim bastant en el tall, entre el ben i el mal. A voltes quasi ens ofeguem i diem crèdit, crèdit, crèdit! I boom! Crèdit que arriba. I respirem. I així seguim”, confessa.

“L’art és necessari per a completar la vida. L’art i la cultura defineixen un país»

“Els premis no donen diners i el prestigi ajuda, però econòmicament és un sector ultraprecari. A voltes, amb la meua sòcia Pia diem: ‘No ens canviarem de negoci?’ No saps la de bars virtuals he tingut ja amb ella!”, riu. “Tinc la sort d’haver acostumat al públic a fer cada vegada una cosa diferent. Ara ve açò més clàssic i després la macarrada de torn. I la gent ve al teatre dient “a veure aquesta quina ha fet aquesta vegada”. Ací està també la força del creador, de dir: ho sent, la meua necessitat ara és fer açò”, compte.

Per a Sol Picó, la cultura és imprescindible. “L’art és necessari per a completar la vida. L’art i la cultura defineixen un país. Totes les tribus s’han definit per com pintaven, com feien les seues escultures, els seus atuells, com es movien, com feien els seus propis rituals i la dansa alimenta l’esperit amb màgia corporal i fa més agradable viure”.