La proposta és una reflexió sobre l’amistat, la identitat, la vida de barri i el poder transformador del teatre

Los Remedios és un barri de Sevilla construït en la  dècada dels cinquanta, durant anys estudiat com un exemple de mala planificació urbanística. Als seus carrers van créixer Pablo Chaves i Fernando Delgado-Hierro, dos actors del retrobament dels quals ha sorgit una obra de teatre titulada, precisament, com la barriada on es van forjar la seua amistat i la seua identitat, Los Remedios. El Teatre El Musical ha programat aquesta autoficció reconeguda amb l’últim Premi Max a la Millor Autoria Revelació els dies 7 i 8 d’octubre.

En el muntatge, dos amics de la infància s’ajunten per a tractar d’entendre’s a força de representar-se tant a ells mateixos com a les persones que van marcar el seu desenvolupament en el context social de les seues primeres dècades de vida. Los Remedios naix del desig del retrobament amb un mateix, amb l’altre, amb el lloc d’on venen, amb les persones que van marcar el seu desenvolupament i els van ajudar a conformar la seua identitat.

“Dins de la línia d’exhibició de propostes estatals en el TEM, no hi havia millor manera d’iniciar nova temporada que amb l’estrena d’aquesta joia escènica, genuïna, divertida i profunda alhora. Una obra que reflexiona sobre l’arrelament i el desarrelament, provocant que ens qüestionem si això que vam ser és el que som. Un text magistral amb un ritme frenètic i un exercici actoral impressionant que el públic valencià no hauria de deixar de veure”, aconsella el director artístic del teatre del barri del Cabanyal-Canyamelar, Juanma Artigot.

Aquesta producció de La_Compañía exlímite part d’una història personal amb vocació universal, perquè tota l’audiència ha crescut en un entorn que li ha marcat per a tota la vida. Els seus creadors i intèrprets s’han ajuntat en una sala d’assajos per a indagar en la memòria dels seus cossos i en la necessitat de la representació i la seua capacitat transformadora. L’exercici els ha servit per a reconciliar-se amb els seus records i per a mirar al barri amb la perspectiva que donen la distància i el temps.

“L’autoficció és tasca de funambulistes. Si la imaginació i la creativitat són immanents a la creació, la nostra labor ha consistit a mesclar l’experiència personal amb la imaginació i la reescriptura. I tal vegada el còctel resultant -l’ús de la deformació, l’exageració, la màscara- pot retornar-nos una veritat més profunda sobre nosaltres mateixos”, avança el seu director, el de Jaén Juan Ceacero,

El resultat és una peça sobre l’amistat com a resposta enfront del desconcert que produeix la vida i al seu torn, una proposta que reflexiona sobre l’arrel de la necessitat d’actuar, del naixement de l’actor i de la possibilitat del teatre.