La companyia Marie de Jongh porta al TEM el seu primer muntatge per a adults, una reflexió sobre la malaltia i la bellesa del terrible

El passat 26 de febrer, la companyia biscaïna Marie de Jongh estrenava al teatre Barakaldo de Bilbao el seu primer espectacle per a públic adult: AMA (La terrible belleza), una “història de super-anti-herois del que és quotidià” que va ser acollida amb gran èxit per part de crítica i espectadors. Des de la seua creació el 2008 fins hui, la formació encapçalada per Jokin Oregi ha posat en escena alguns dels muntatges familiars més aclamats dels últims temps, i ha consolidat un estil caracteritzat per narracions commovedores i una absència total de diàlegs, cosa que ha contribuït a eliminar obstacles idiomàtics i a internacionalitzar les propostes.

Els propers 11 i 12 de març, a partir de les 20 hores, AMA (La terrible belleza) viurà la seua primera funció fora del País Basc sobre l’escenari del Teatre El Musical. Escrita i dirigida per Oregi amb l’assessorament escènic de Pablo Messiez, l’obra gira al voltant d’un personatge que, de sobte, es veu abocat a una realitat que desconeix i el supera, ja que haurà de cuidar tant la seua filla com els seus pares, tots dos d’edat avançada. Comença ací un viatge iniciàtic sobre la fortalesa de les persones fràgils, i que també és un cant a la bellesa èpica de la cura mútua. Des de la pura emoció, la peça es mou entre la màgia i la tragèdia per reflexionar sobre qüestions immutables com la vellesa, la malaltia, les pors, la demència o l’Alzheimer.

Els intèrprets porten, a més, “màscares-zero”, les quals van més enllà del que és neutre i estan desproveïdes d’humanitat. “Ens agrada la idea que esta màscara situa els nostres personatges a la vora de l’abisme, de la deshumanització”, reconeixen des de la companyia. “Ens resulta atractiva perquè creiem que, en certa mesura, tots vivim en esta prima i fràgil frontera. Més enllà hi ha allò terrible, on habiten els monstres que temem, o, dit d’una altra manera, hi ha la bogeria, ja que eixa frontera la tenim dins nostre. D’esta manera, caminem durant tot l’espectacle sobre una línia prima, on a vegades és difícil discernir a quin costat estem. La màscara ens obri un univers poètic que es plasma en la forma i el contingut del projecte”.