Per a Rocío Molina serà la seua tercera vegada a València de la qual diu que espera conéixer-la una mica més. Torna al Teatre El Musical després d’haver de suspendre el seu espectacle el passat mes de març per una indisposició mèdica. I ho fa amb el seu nou treball “Caída del Cielo” amb el qual aspira a guanyar el seu segon premi Max i que té a la dona com a protagonista.

Per què et dediques a la dansa?

No té cap explicació concreta ni lògica es va donar així quasi sense voler. No tinc família que cante o balle encara que la meua mare sí que va estudiar ballet en l’òpera de Brussel·les perquè era immigrant i ella em va col·locar en una barra amb tres anys però no crec que eixa fora l’explicació. Jo supose que l’afició em va venir perquè quan era xicoteta em van apuntar a una acadèmia de ball com a activitat extraescolar.

Per què flamenc?

Segurament per haver nascut a Andalusia, si haguera nascut al País Basc, hauria acabat fent altres coses… sempre crec que haguera ballat però potser el meu estil seria diferent. No tenia ni tan sols referents jo inventava coses que no sabia que eren exactament.

Has tingut una carrera meteòrica, has sentit vertigen en algun moment?

Si m’ho preguntes fa sis o set anys t’haguera dit que no però d’uns anys per a ací sóc més conscient i em pregunte per què ha anat així de ràpid. Tampoc li done molta importància perquè ha sigut tot molt natural. Jo comence a treballar als 7 anys perquè si no ballava tots els caps de semana, em posava a plorar, li demanava a ma mare que em portara a ballar, per açò per a mi ha sigut sempre natural. Quan acabava un muntatge tinc ja la idea del següent i m’he fique en l’estudi per a crear el següent.

En 2010 se’t concedeix el Premi Nacional de Dansa, què suposa en la teua carrera aquest reconeixement?

No m’ho esperava. No m’havia imaginat que m’ho podrien donar, ni a llarg termini m’ho plantejava. És veritat que és una xicoteta espenta, potser em va arribar massa prompte no vaig saber aprofitar-ho, ara mateix ho haguera aprofitat d’una altra manera. Encara que este cognom no impedeix que hages de fer menys hores en un estudi o que t’hages de despreocupar. Tampoc em vaig sentir amb la pressió de crear més per l’expectació entre la gent. Com era alguna cosa que no havia anat a buscar ho vaig rebre i vaig seguir amb el meu camí.

Has treballat en escenaris de tot el món, compleixes un somni?

No cregues, no estava entre els meus somnis viatjar pel món, tampoc tenir una companyia de vint persones, no estava guanyar cap premi, ni ballar en un escenari concret. Quan arriben les coses m’il·lusionen però no les busque. El meu somni és poder calçar-me les sabates cada dia i poder actuar en el Teatre Real o en el soterrani de la meua casa amb els meus veïns.

Hi ha moltes diferències en el públic depenent dels països?

Hi ha molta diferència. Ací és on es pot veure la cultura de cada país. Els japonesos són molt silenciosos. Obrin les portes del teatre i ni t’adones que estan entrant. A Xile tarden molt a asseure’s perquè l´acomodador ha de portar a cadascun als seus llocs perquè si no ho fa se senta cadascun on li dóna la gana i es tarda molt més. El públic francés sap molt i observa molt bé la dansa. A Espanya som molt calents. És molt diferent segons el país en el qual estigues.

Té més èxit el flamenc fora d’Espanya que ací?

Parlant del tracte cap a l’artista sí que és veritat que el treball i el talent s’aprecien més. A l’artista se li tracta com una persona treballadora que dedica molt temps al seu art. Ací sembla que als artistes se’ns ha encés de sobte una bombeta i no s’aprecia el treball que hi ha darrere.

Com t’inspires?

El primer és que he de sentir-me viva i per a sentir-me viva he de provocar-me situacions, he de preguntar-me moltes coses i després relacionar-les. M’inspira eixir al carrer, una conversa en un mercat amb una senyora, un quadre d’un museu o uns xiquets tirant coets, a tot arreu està la inspiració després cal relacionar-ho tot.

En “Caída del Cielo” utilitzes a la dona com tema per què raó?

No té explicació. No em vaig asseure la primera vegada pensant a fer una obra sobre la dona, ens vam posar a treballar sense saber a on ens anava a portar el projecte. Va aparèixer la dona no per alguna cosa pensada segurament va eixir perquè sóc dona, perquè sóc una balladora política, no perquè vullga ser-ho sinó perquè el meu ball pot ser-ho i el meu físic és fort. A l’hora de crear el primer és el moviment i després van les lectures dels moviments. Ens va aparéixer la força de la dona quan ja estava muntada tota l’obra.

Part de l’espectacle és improvisat, et genera pressió per no tenir-ho tot controlat o llibertat de poder expressar els teus sentiments a cada moment?

Les dos coses perquè em sent lliure però alhora és una càrrega molt forta la pressió d’haver de donar-ho tot a cada moment, has d’anar a matar en totes les funcions perquè cada dia és diferent. En el flamenc és molt important sorprendre, que siga fresc, últimament fem un flamenc molt matemàtic, molt calculat i a mi m’agrada que sorprenga.

Hi ha gent que et considera una reinventora del flamenc estàs d’acord?

La gent diu el que vol. És veritat que altere les normes del flamenc encara que el flamenc tampoc té moltes normes. Que una balladora amb bata de cua es tire al sòl tècnicament no és el correcte, la balladora tradicional es pot tirar les mans al cap. Però és flamenc perquè per a mi ho és i perquè jo em sent molt flamenca. No m’agrada la paraula reinventar perquè jo no em pare a pensar en coses del flamenc per a canviar-les.

Tens el respecte dels puristes del flamenc?

Saben de la meua tradició, formació i passió i que sempre torne a la tradició però la meua forma de ser o la meua personalitat és diferent. No em pose barreres, ho prove tot, sóc curiosa, si cal tirar-se al sòl, primer em tire i després em pregunte per què m’he tirat, no em pregunte si és flamenc o no.