“Una de les situacions més belles que podem gaudir des de l’art és la trobada amb l’inusitat, amb l’inesperat i que açò genere incomoditat”

Date : 10 octubre, 2018

Trobem a Javier Martín en l’escenari després de la mostra oberta amb la qual ha conclòs la seu workshop “Cos i vibració” el primer de la programació de formació que ofereix aquest curs el Teatre El Musical juntament amb la plataforma Diàleg Obert. Després de concloure una xicoteta xarrada amb assistents a la mostra i alumnes del taller ens atén encantat de poder aprofundir i donar a conèixer el que ha sigut la seua experiència en el TEM.

Què tal ha anat el workshop “Cos i vibració” que has impartit aquesta setmana?

Ha sigut molt interessant poder treballar amb un grup d’interessats en la performance que es volen aprofundir en el llenguatge del moviment per a assumir eines que els servisquen en la seua pràctica escènica. En aquest cas he trobat molts alumnes de Bartolome Ferrando que és per a mi un dels millors artistes d’aquest país. M’ha sorprès dels alumnes la facilitat per al qüestionament de les propostes, el desenvolupament crític i açò és molt bo perquè manté viu els formats dels exercicis.

La mescla de disciplines ha degut crear una sinergia molt positiva no?

Per als reptes que ens porta la contemporaneïtat no solament en art sinó en ciència i en altres branques del saber, l’exercici de treballar sinèrgicament ens situa en un lloc en el qual diferents facetes del coneixement expert poden treballar junts i així activar diversos assumptes que poden resultar problemàtics que des d’una sola faceta no som capaces d’abordar. En les arts escèniques açò s’està escometent des de fa molt de temps, està començant a trobar el seu lloc en les institucions i un públic. Aquest país ha d’activar-se ja, estem en un bon moment per a accelerar aquest punt.

Per què crees que és un bon moment?

Perquè és un fenomen irreversible i a les administracions no els queda un altre remei que apostar per açò. És evident que en la major part dels teatres d’aquest país l’exercici de gestió es dolent per tots els costats. És important que s’escometen estratègies de treball que siguen més generoses perquè dedicar-se exclusivament a l’exhibició és una forma de relacionar-se amb el context poc generós. Cal crear-ho, com es crea? intervenint, proposant, desenvolupant diferents estratègies investigadores, pedagògiques, desenvolupant residències de treball, donant vida i no des d’un lloc còmode. El paper de la direcció artística ha d’entrar molt més en els espais públics, no dic en tots, però sí que ha d’haver-hi diversitat i entendre que un gestor no està preparat per a programar. Hi ha una cosa que és la gestió i una altra que és la direcció i si un teatre vol interlocutar amb el seu context i ser com a espai públic, un mitjà hàbil per a la construcció de la societat, ha de tenir un pla i açò solament ho pot fer algú que vulga escometre-ho i que tinga una idea darrere.

Vivim en un context en el qual quasi tot és cultura metodològica. Les peces que tiren endavant són aquelles que poden ser formatades pels concursos, convocatòries o procediments administratius, on està la singularitat i la potència de les peces? quin espai tenen? Molt poc. Necessitem institucions com per exemple la Universitat que comencen a crear coneixement pràctic que puguem emprar, que deixe de mercantilitzar-se i es cree un àmbit de coneixement que siga el que valide les pràctiques artístiques i no el formate institucional atenent a una sèrie d’indicadors que vénen de fa 30 anys.

Javier Martín. Teatre El Musical.

Per què vas escollir la improvisació com a focus principal de les teues recerques?

La improvisació és un exercici de maduresa en l’escenari. Diu Baudrillard que la improvisació no és un art d’estructures sinó de textures. A mi m’interessa travessar diferents formes i moure’m en un lloc en el qual les textures a nivell de moviment es revelen, esdevinguen quan entren en contacte amb l’espectador en el ritu escènic. L’exercici de la improvisació m’acosta més a les subtileses del moviment i per açò m’interessen més.

Quina diferència hi ha, més enllà de l’òbvia, entre un treball amb coreografia i un altre improvisat?

La coreografia tendeix a la representació, la improvisació per contra cap a l’esdeveniment, es revela, succeeix. És un fet singular que es mostra per primera vegada, les coreografies estan vives, canvien i m’agrada açò.

Què influeix en el canvi?

La recerca que sosté el discurs de l’obra i l’exercici més troncal que desenvolupe jo com a investigador. Diguem que jo tinc un treball de recerca de tall epistemològic de creació de coneixement en les arts i ciències del moviment. Al llarg del temps vas oposant diferents fugides en les diferents coreografies i treballs que desenvolupe. Al seu torn estes fugides enriqueixen l’itinerari de recerca que desenvolupe des de fa 17 anys amb 33 coreografies en la meua tajectòria.

Incorpores al públic en el teu procés de creació, explica’ns l’experiència. Com naix la idea que la gent ha d’estar present en este moment?

Des de fa molt temps, estic interessat en els processos informàtics de codi obert. Arran d’aquesta idea em plantege com seria treballar de la mateixa forma en l’àmbit de la dansa, com ser porós en el discurs d’una obra. He tingut molta sort perquè he tingut l’oportunitat de generar en el meu entorn grups de treball nombrosos de capes de coneixement expert, o el que es pot cridar una ciència intermèdia o de gent que per la seua passió per a generar dissonàncies en aquests processos de recerca.

Treballar amb la participació del públic en els processos creatius és un avantatge a l’hora de l’acceptació d’un treball per part del gran públic?

No necessàriament perquè quan ens posem a investigar de debò posem a prova els nostres propis gustos. Després els continguts que posem a declinar damunt d’un escenari precisament resulten estranys i a mi m’interessen molt estes aberracions, els moviments anormals que es diu en neurociència, m’interessa posar-les a vibrar en l’escenari i veure com sostenen altres paradigmes de realitat. Per a mi és de les situacions més belles que podem gaudir des de l’art, la trobada amb l’inusitat amb l’inesperat i que açò genere incomoditat. A voltes l’assumir una pel·lícula per exemple a la meua em va pasar amb “*Rocco i els seus germans”, la primera vegada que la vaig veure no em va agradar, no la vaig entendre i la vaig maleir. Malgrat això, anys després em vaig tornar a trobar amb ella i em vaig reconciliar i em va donar la informació que necessitava.

Javier Martín. Teatre El Musical

Com un llicenciat en Química decideix dedicar-se a la dansa?

Va ser arran de veure en directe una obra de Cesc Gelabert. Cesc és un geni que ha canviat ja diverses vegades el paradigma de la dansa contemporània. El treball que lliura és d’un nivell que poques persones en aquest món aconsegueixen. Jo em vaig acostar al Teatro Galán de jove a veure-li ballar i em va interessar la seua pràctica escènica, vaig veure coses i vaig sentir que podia reproduir-ho. Era jove i no sabia en quin embolic m’estava ficant (somriu).

Per què és tan important per a tu la il·luminació?

Treball des de fa 14 anys amb el i·lluminador d’escena Octavio Más que m’encanta perquè és com un performer de llum. Els seus dissenys de llum per a les meues peces són com un univers de possibilitats que s’activen en el directe amb mi. El joc de la improvisació que es desenvolupa des de la llum arreplega alguns moments quan és necessari, amplia uns altres, enfoca l’atenció de l’espectador summa informació. Octavio és creador amb llum i a mi açò m’interessava perquè sent que en les peces que tenen a veure amb l’estructura teatral el que la llum puga acompanyar i construir el que succeeix és especialment rellevant de cara a l’efectivitat i l’empremta en la memòria de l’espectador. Em sent afortunat perquè en el seu moment Octavio va fer una aposta per mi quan començava. Després de tants anys hem construït un lloc de trobada que s’activa cada vegada que treballem una peça.

Javier Martín, després d’una actuació, es marxa satisfet si l’espectador s’ha quedat amb quina sensació?

És una pregunta difícil. Em resulta rar obligar a algú a viure les coses com les visc jo. Assec que l’exercici estètic, l’obra d’art, és una intensificació del que nomenem realitat que està més enllà del creador que ho executa, és un procés viu. Situes continguts, idees, sensacions, moviments però arriba un moment que la peça et demana i la mirada de l’espectador sosté l’esdeveniment dancistic amb la seua intenció i atenció. El rol de creador es veu un poc difuminat quan hi ha exercicis que són esdeveniment. El rol de l’espectador també perquè hi ha maneres d’endinsar-se en una peça que són molt creatives. De totes maneres la teoria que qualsevol interpretació d’una obra d’art és vàlida no em tranquil·litza perquè pot afavorir el desacord.

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

@
A %d blogueros les gusta esto: