“Sóc enemic obert del teatre com a mera alienació”, Carlos Marquerie

Date : 24 diciembre, 2016

Carlos Marquerie, Entre luces y Sombras: libertad, Teatre el Musical

Entrevistem a Carlos Marquerie, iluminador i director teatral, al seu pas pel TEM amb “Entre les llums i les ombres, llibertat”.

Trobem a Carlos Marquerie (Madrid, 1954) caminant sobre l’escenari del Teatre El Musical del Cabanyal, donant instruccions als tècnics sobre el muntatge de llums de ‘Entre les llums i les ombres, llibertat’. En aquest instant, el cor de la seua obra està en plena gestació. I aqueix és un procés delicat. “Com ho porteu? Us puc ajudar?”, diu amb veu pausada i pas lent supervisant cada centímetre de la graella de tramoia, conscient de l’enorme complexitat de l’espectacle. Estem a 24 hores de descobrir que la llum, per a Marquerie, és un personatge. I està viu.

“Aquesta obra és un encàrrec per a un cicle sobre la ballarina Loïe Fuller, organitzat per la Casa Encendida de Madrid. Va ser una ballarina molt famosa que a més de ballar amb uns faldons molt grans, va investigar molt sobre la llum. La idea de partida d’aquesta obra era generar reflexos. Una idea tan senzilla com utilitzar vestits d’espills. A partir d’ací començarem a treballar i vam anar al contrari, començarem a pensar quin era el contingut i d’on ve. Llavors va sorgir la metàfora sobre la base de Pier Paolo Passolini, que té un passatge molt bell sobre les cuques de llum naturals que estan en extinció. En ell explica que durant la guerra, ix una nit al camp amb els amics i s’espanta en veure els enormes canons de llum antiaèria. I no obstant açò, quan es va a la muntanya, troben en la foscor les xicotetes cuques de llum. Aqueix va ser el corpus teòric”, conta.

Carlos Marquerie, Entre luces y Sombras: libertad, Teatre el Musical

Aquest “entreteixit d’idees, pensaments, imatges, textos, accions, convivència”, va donar lloc a una obra basada en una metàfora: Vivim en l’era de l’efectisme. On se’ns il·lumina tot perquè no vegem res.

“Just. És tan simple com que si et pega un esclat de llum, no veus. Les aparences i els grans mitjans de comunicació, els grans fastos i totes les grans llums ens constrenyen. Potser entre les ombres, en les escletxes, en els xicotets racons, és on exercim d’alguna forma la llibertat”, conta. “Berlín m’agrada molt perquè és una ciutat fosca. Pots posar totes les llums que vulgues i són llums fetes amb diners robats i se’ns ven que la llum és la seguretat quan no és així. Fins i tot en el teatre, la tecnologia de l’escena és tremenda. Pots fer unes coses amb llum que t’aclaparen. Però què hi ha darrere? És molt bonic, però per a què serveix tanta llum si el que estàs il·luminant no té contacte amb la societat, amb la vida real o el pensament, amb el que vols explicar?”, reflexiona.

Carlos Marquerie, Entre luces y Sombras: libertad, Teatre el MusicalMarquerie utilitza un llenguatge prenyat d’imatges, ple d’exemples de la seua cerca en les ombres. “Enfront del món de l’espectacle, de l’espectacularizació de la política, de les notícies, el capital humà que té un teatre mai ix reflectit en els grans fastos de la comunicació, cal inventar com explicar i comunicar. Les ombres també són molt boniques d’explicar. Pots fer un concert en un estadi amb mogolló d’altaveus, però troba a un bon cantant que t’ho cante a cau d’orella. Que et faça els silencis subtils, les cadències… En tota la història hem estat buscant els espais on es produeix la vida”.

Les seues frases comencen sempre parlant baixet, a mitja veu, com entrant en escena, per a anar pujant el to fins a arribar al seu. Artista plàstic, il·luminador, autor i director teatral, Marquerie porta treballant en les arts escèniques des de 1972. La seua formació inicial va tenir lloc al costat de l’escultor de marionetes Francisco Peralta, un dels millors titellaires d’Espanya. En 1977 va crear la primera companyia, La Tartana Teatre.

Cofundador del Teatre Pradillo de Madrid en 1990, ho va deixar en el 1996 després de ser el seu director artístic durant cinc anys. “El vaig tornar a reobrir. El vaig tornar a deixar… he dirigit festivals… He estat sempre entre la gestió i la creació”, conta. Amb la seua companyia actual, la Companyia Lucas Cranach, porta des de 1996 recorrent els teatres i defensant una màxima: la llibertat i el respecte per l’espectador.

Una escena amb cinc persones nues que interactuen baix mantells de llums en una passarel·la. A escassos 3 metres, un reduït grup d’espectadors presencia l’obra, interpretada per actors que superen la cinquantena. Tots junts bategant a l’escenari, teló d’acer a baix, amb el fosc pati de butaques erm i en silenci. Escoltar respirar als actors, veure’ls suar. Fins i tot tremolar. El teatre de Marquerie és una experiència personal i col·lectiva.

“Les meues obres són més íntimes, d’un a un, per açò m’agrada que estiguen pròxims. Que ho vegen tot. Els fluids, les baves, tot”.

“Pense moltíssim en l’espectador i en com li explique les coses, però no tinc en compte al conjunt, al públic. Les meues obres són més íntimes, d’un a un, per açò m’agrada que estiguen pròxims. Que ho vegen tot. Els fluids, les baves, tot. Aqueixes coses, d’una bellesa tremenda, desagradables però de gran sensualitat, a desenes de metres no es veuen. I amb 600 espectadors açò no ho pots fer. No és que jo rebutge la qüestió col·lectiva, assistir a un teatre és un acte polític, de convivència i d’estar en comú, d’unir, siga el que siga el contingut de l’obra i cada vegada més. Sinó que em sembla molt important que la imatge no decidisca què és el que ha de veure el públic en la butaca. Jo propose imatges que el públic llig de manera independent. És el que et dóna el fet d’estar molt pròxim, molt a prop, que no és el mateix el que està veient un o un altre. No són imatges compostes, sinó imatges-acció”, relata.

Però apostar per aquesta llibertat creativa no ix gratis. “Aquesta és una obra molt cuidada, que es va estrenar en 2014 la Casa Encendida, es va fer una temporada en el Teatre Pradillo i ara aquesta funció. El preu a pagar és que hi ha molt pocs teatres que accepten tancar el pati de butaques i reduir l’aforament perquè hi haja un altre tipus de percepció. El que se cerca no és fer una exclusió de públic però sí garantir una determinada percepció. En estar la gent pegada, l’obra és molt delicada de construir”. Tant, que Marquerie ha inclòs en el text de l’obra passatges del seu propi diari. Amb noms, dates i llocs.

Un diari que arreplega el que han vist els seus ulls en 44 anys de professió. “Quan es va obrir el Teatre Pradillo en 1989-1990, era complicat programar teatre i dansa contemporànies no convencionals. Va ser un moment meravellós perquè la gent que té ara 50 anys estava tornant després d’anys de formació a l’estranger i la volta d’aqueixa generació educada en la democràcia va ser meravellosa. Es va produir un canvi, però eren una minoria. Ara véns per exemple a València i tens munt de gent fent arts escèniques amb un compromís molt seriós i una qualitat, un talent, enormes i pots fer una programació meravellosa sense trencar-te el cap. Tens quasi que apanyar-te-les per a ficar tot el que hi ha. En els últims anys hi ha molt més diàleg, una relació molt profunda entre tothom i hi ha un ventall molt ampli de propostes”.

Carlos Marquerie, Entre luces y Sombras: libertad, Teatre el Musical

Creatiu, intuïtiu i sensible, Marquerie ha participat en nombroses xarrades sobre innovació teatral. Una carrera en lluita constant per millorar. “Més que pel fet de fer alguna cosa nova o diferent, perquè estiga relacionada amb la societat, que està en contínua transformació. La innovació en si no és un valor, el que sí és molt important és el compromís polític i social per a donar respostes amb les possibilitats del llenguatge al pensament i al que succeeix avui dia”, precisa.

“El meu teatre no és narratiu però hi ha un corrent meravellós sobre teatre documental. Hi ha una obra per exemple que porta anys treballant sobre la violència de Mèxic, el narcotràfic, la seua vinculació amb el poder… Una obra molt petita, on fins i tot es parla sobre l’assassinat d’un periodista i una coreògrafa en DF. Va haver-hi un moment en què deixàrem de fer l’obra perquè s’assenyalen amb paraules, amb noms i cognoms a totes les persones vinculades amb el moviment de la violència des de la política. I ho deixàrem per prudència. De sobte, al cap d’un temps, l’han tornat a fer i està fent gira per Europa. Des d’aqueix punt de vista es narren les coses, des d’un punt de vista asèptic, documental i al mateix temps és summament innovador i en cap moment és una obra amb una trama, amb un desenllaç, amb una acció sinó la mostra en nuesa absoluta dels fets. Açò és innovació, però també ho és tot el que fa Rodrigo García, per exemple, amb la seua forma de qüestionar contínuament la societat. O Angélica Lidel que posa en un debat moral a la societat quan defensa en escena a un violador. Per descomptat ella no defensa als violadors, però posa en un debat moral a l’espectador, t’obliga a prendre una posició i a prendre una decisió”, conta.

“La innovació en si no és un valor, el que sí és molt important és el compromís polític i social per a donar respostes”.

Escenari del teatre. Silenci. Penombra. Un actor alça del sòl una enorme i pesada falda composta per minúsculs espillets quadrats i es vesteix amb ella. Silenci. Sotragueig d’espillets xocant entre si. Brunzit de focus. L’actor pren una jaqueta, composta pel mateix tapís de mil·limètrics espills i se la posa. La penombra s’aclareix lleument sobre ell mentre gira fent ballar la falda i omplint l’espai de milers de xicotetes cuques de llum elèctriques en moviment. La bellesa, en Marquerie, no és casualitat.

Carlos Marquerie, Entre luces y Sombras: libertad, Teatre el Musical“Sóc un gran defensor de la bellesa. Solament viatge per treball o per a veure pintura. No em mou res més. La bellesa m’activa, em canalitza un munt de coses: emocions, reflexions, pensaments… La bellesa organitza la meua vida, però la bellesa en si no té sentit. Sóc absolutament enemic de la manipulació de la bellesa per la enagenación. De la cultura de l’entreteniment. No necessite que m’entretinguen, ni jo ni ningú. Ja se’ns distrau de moltes maneres, el que cal fer és aprofundir en moltes coses”, critica.

“Mira, una vegada havia quedat en la porta de la Fundació March per a dinar i vaig arribar abans d’hora, així que vaig entrar a veure l’exposició. Així, per casualitat. Era una exposició sobre les col·leccions cubistes en l’Europa de l’Est i de sobte, em vaig posar a veure un quadre de Picasso, de la part del cubisme que menys m’interessa. I em vaig posar a plorar, sense saber per què. En aqueix quadre hi havia una relació entre els colors, entre la matèria i el que estava expressat que em va produir una emoció incontrolable. Pense que aquell quadre em va canviar. No significa que des d’aquell dia nasquera un altre home, però aquell quadre em va marcar. Va haver-hi una modificació en mi que ve amb mi a totes parts. I que no entenc. Per açò pense que moltes emocions vénen d’una percepció diferent de la vida. Hi ha vegades que les emocions et vénen i no saps d’on. L’estètica és fonamental. Perquè és allò que modela el pensament i li dóna forma i a voltes l’estètica bruta també té sentit”, explica.

“Els llocs foscos que et permeten fantasiejar, somiar, tenir passions, tenir desitjos… com il·luminador m’agrada ser constructor d’ombres”.

La seua eina per a construir bellesa és la llum. “Em guanye la vida com il·luminador però em sent més a gust en les obres amb les quals empres molt pocs focus i amb aqueixa penombra eres capaç de transmetre allò que l’obra està proposant. La llum que oculta. Els llocs foscos que et permeten fantasiejar, somiar, tenir passions, tenir desitjos… com il·luminador m’agrada ser constructor d’ombres. Quan vaig a il·luminar una obra sempre em pregunte què és allò que no s’ha de veure? Què és allò que has de percebre però no has de veure definit perquè no té interès que es veja definit? Això ha de romandre en la penombra”, detalla.

Carlos Marquerie, Entre luces y Sombras: libertad, Teatre el Musical

Què demana Marquerie a un espectador de teatre?

“L’única cosa que demanaria sempre és que se sentira lliure. I que vinguera tranquil i concentrat. A voltes vaig al teatre i dic: “Vaja merda! Aqueixa obra no m’agrada gens”. I l’he tornat a veure i he dit, jolín… perdó. L’espectador ha d’anar amb llibertat i amb la sensibilitat oberta, a veure què és el que des de l’escena podem proposar. Quan era jove sempre feia la primera escena per a relaxar a tots aqueixos que arriben corrent, amb pressa, que si la jaqueta… una mica de tranquil·litat, de baixar el ritme. I era una escena molt lenta. Ara ja no. Ara just és a l’inrevés. Ara és una escena molt enèrgica i després l’obra agafa un tempo molt tranquil, com molt de swing”.

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

@
A %d blogueros les gusta esto: