La música, aquest és l’argument de Fla.Co.Men. La música que ha sonat, al llarg i a l’ample, en les propostes escèniques d’Israel Galván, alleugerida ara de trames, de llibrets i de teatre. Les sabates roges, La Metamorfosi, Galvàniques, Arena, El final d’aquest estat de coses, El Real-Li Réel-The Real… sonant sense argument, amb la inèrcia del cos i el ritme. Només la música. Es tractava d’açò, d’aprimar de qualsevol gravetat una de les troballes més lluminoses dels espectacles d’Israel Galván: el so.

La cosa va sorgir entre Utrera i La Rinconada, entre la beneficència i les hipoteques, reciclant àudio amb un selecte grup dels seus músics; oferint al públic breus esclats de felicitat. Tots sabem que Israel Galván és una màquina i ací sona en tota la seua puresa.

Només la música! En fi, esta és una de les característiques del ball flamenc i del ball d’Israel Galván en particular. El cos és un instrument. No solament de percussions, també de vent, metalls, entenimentada, doncs sí, el cos parla. Quan es torça davant el violí d’Elo Cantó les notes són més de fusta. Quiet enfront de David Lagos o Tomás de Perrate, és més cos, redundant. Caracafé és quasi el seu bessó, unes vegades destre i unes altres sinistre. I més flamenc quan rebla les percussions i els metalls de Projecte Lorca.

Direcció, coreografia i ball: Israel Galván

Músics: David Lagos, Tomás de Perrate, Eloisa Canton, Caracafé i Proyecto Lorca: Juan Jimenez Alba i Antonio Moreno.

Direcció artística i coreografia de «Sevillanas»: Pedro G. Romero

Direcció d’escena i coreografía d’»Alegrías»: Patricia Caballero

Disseny de llums: Rubén Camacho

So: Pedro León

Direcció tècnica: Pablo Pujol

Coordinació d’assajos: Balbi Parra

Vestuari: Concha Rodríguez

Producció: A Negro Producciones

Co-producció:  Théâtre de la Ville de Paris y Théâtre de Nîmes – scène conventionée pour la danse contemporaine