“La dansa m’ha donat un lloc al món”, Daniel Abreu

Date : 21 diciembre, 2016

Daniel Abreu, entrevista para Teatre El Musical
Entrevistem a Daniel Abreu, Premi Nacional de Dansa 2014, al seu pas pel TEM en l’estrena absoluta del seu nou espectacle

Daniel Abreu (Santa Cruz de Tenerife, 1976) ens espera puntual al pati de butaques del Teatre El Musical del Cabanyal el dia anterior a l’estrena absoluta de ‘Two Men’, el seu nou espectacle. Assegut en una butaca, amb l’esquena recolzada al respatler, Abreu mostra un somriure tranquil. Es defineix a si mateix com a “tímid, reservat”. “A voltes puc semblar fins i tot excessivament seriós”, afegeix. Però en les distàncies curtes, el Premi Nacional de Dansa 2014 desplega tota la seua sensibilitat.

El linòleum està ja llest per al seu muntatge i els companys d’il·luminació, sobre l’escenari, preparen ja els focus que demà acompanyaran l’estrena de ‘Two Men’, la trobada entre dos homes de les dues ribes del Mediterrani. “Ido Tadmor i jo ens vam conèixer sent part del jurat d’un certamen coreogràfic a Varsòvia. Ell em va veure ballar allí i em va dir “hem de treballar junts”, conta Abreu. La proposta va germinar i es va convertir en un espectacle sobre la identitat masculina estrenat el passat 3 de desembre al TEM.

Plantejar un obra sobre la masculinitat suposava alguns reptes. “Sembla que parlar de l’home avui dia no està acceptat perquè sembla que fer-ho és seguir fomentant una cultura masclista i no té a veure amb açò. Té a veure amb com podem mostrar també la fragilitat masculina, no solament la força femenina, sinó la nostra fragilitat. Es tracta d’anar en contra dels clixés, treballant sobre què és la identitat”, precisa.

Daniel Abreu, entrevista para Teatre El Musical

La peça es compon de dos solos i un duet que reflexionen sobre què significa ser home en cultures diferents. “Quan vaig afrontar el meu treball en solitari vaig pensar: Quants homes diferents puc ser jo al llarg del dia? Quantes cares? Quants homes puc ocultar? Quant puc festejar de tot açò?”, detalla. “El meu treball té sempre un component psicològic”, confessa. I no és d’estranyar.

Format en la dansa clàssica, llicenciat en psicologia i ballarí, Abreu porta dècades investigant el moviment en la dansa contemporània. Va començar a ballar amb 18 anys. “En la meua família no hi havia artistes i era difícil voler ser ballarí i coreògraf en un context on no s’entén el que estàs fent. De sobte eres la bestiola rara de la família”, confessa. Explica que el seu suport i la seua educació van ser fonamentals per a avançar en la seua carrera. “La família i tots els meus ancestres m’han donat la força i la capacitat per a començar coses i dur-les a terme”.

“Quan vaig afrontar el meu treball en solitari vaig pensar: Quants homes diferents puc ser jo al llarg del dia? Quantes cares? Quants homes puc ocultar?”

Els inicis mai són senzills. “Recorde estar actuant a Madrid per a solament 4 persones”, diu tirant la vista arrere. “He estat sempre al costat menys visible, en les sales alternatives… i he sentit moltes vegades açò de “m’encanta el teu treball però no ho puc programar”. Açò significa que al fons a ells els agrada però no tenen la confiança suficient per a apostar al seu teatre per alguna cosa que no té la premsa darrere”, critica.

Les seues anàlisis i les seues experiències, li han portat a trobar una forma de crear molt personal que va ser mereixedora del Premi Nacional de Dansa en 2014. “En tots els treballs sempre hi ha una cerca. Si no trenques un mur, no hi ha creació. Una obra no em canvia gens però cada experiència et canvia. Jo sempre dic que és com pujar esglaons. No hauria pogut arribar a aquest treball si no haguera fet uns altres abans”, conta. “En el fons, faig el que el que sé fer. No m’agraden les coses fàcils. Quan em fan pensar em sedueix molt perquè la meua obra va per ací: la meua obra va per suggerir, no narre. Ho responc des de la vida”.

Hi ha qui diu que la dansa no interessa, que no ompli teatres. Per a Abreu aquests arguments són una excusa per a no donar a la dansa el lloc que mereix. “Em cansa i em farta sentir la frase de que la dansa no té públic. És una afirmació que avui dia no em val. Est és un país on és molt difícil que es done espai a res cultural. Estem tenint una de les cultures més riques del Mediterrani a tots els nivells i ens estem capitalitzant massa, centrant-nos massa en els beneficis, quan la cultura no és un benefici, l’ànima no és un benefici. Si la cultura és l’ànima d’un poble, voler que la cultura siga capitalista és vendre l’ànima al diable. De veritat són aquests els polítics que volem i que tenim? Doncs anem apanyats”, critica.

Daniel Abreu, entrevista para Teatre El Musical“Al final, el reflex d’aquesta societat actual tan paradoxal, on hi ha molta queixa però no hi ha cap nova solució, respon a haver venut l’ànima al diable. L’ànima, la cultura, la identitat, qui som, s’ha donat a mans de gent que ho veu solament com una qüestió de costos”, conclou.

Però l’efervescència de la cultura és imparable. Malgrat tot.

Prop d’una dotzena d’estudiants de dansa esperen impacients en la segona planta del TEM a que aquesta entrevista acabe. Esperen, per descomptat, a Daniel Abreu, que impartirà una masterclass gratuïta en uns minuts. Els joves calfen ja tombats al sòl, després d’haver passat el procés de selecció per a participar al taller. Alguns d’ells van cridar emocionats en saber que tindrien l’oportunitat de rebre una classe de Daniel. Què sent un autor com ell sabent que té al davant a persones que l’admiren d’aqueixa manera?

“Em fa ganes d’eixir corrent”, diu espantat, tapant-se la boca amb la mà. “Per a mi el que és fantàstic és que qui ve a classe, ho fa amb ganes d’aprendre i compartir. Però fa por. Perquè la meua classe és com jo: no tots els dies sóc feliç. T’alces i has de lluitar cada dia per aconseguir coses. La part bonica és que jo he tingut referents molt importants per a mi i tenir referents et posa llum al camí”. I ara, el referent és ell.

Abreu és meticulós en les seues classes. “Quan estic en classe, cadascuna de les persones que està allí és important”. Emociona veure’l treballar. S’aprèn el nom dels alumnes, els pregunta el seu origen, repeteix incansable els exercicis i els conceptes i els tendeix la mà. “A voltes cal confrontar al ballarí per a assenyalar-li, des de la meua opinió, que s’ha equivocat de camí si on vol arribar és a un altre lloc. Hi ha molts estudiants que em diuen: “doncs un professor em va dir que mai anava a ballar”. I jo els dic: “Què ben que t’ho hages oposat i que t’ho haja dit, perquè et va remoure tant que has fet tot el possible per no donar-li la raó”. El fet que et confronten també és un motor. Encara que no siga la millor forma, a voltes el donar-nos abraçades i carinyets i dir “eres el millor” no ens porta molt lluny”, conta.

La docència i la transmissió del coneixement per a Abreu són una cosa quasi mística. “Al final hi ha una cosa per sobre de tots nosaltres: seguir alimentant l’ànima de la dansa, que tots els que estiguem allí trobem alguna cosa. Sempre que done un taller m’agrada preguntar: A què has vingut? Què és el que et voldries portar? Què et portes? Ací no véns solament a passar-ho bé. Açò és més”. La pregunta, ara, és evident.

Quan estic en classe, cadascuna de les persones que està allí és important”

“Que a què he vingut jo al món de la dansa? D’una banda he aportat una nova forma de moure’s. No sóc un excel·lent ballarí tècnic però quan pose el meu cos en l’escenari està al 100% i en aqueix moment sóc la persona més feliç del món. I d’altra banda aporte la generositat. El meu ull i la meua honestedat. I açò és el que em retorna l’alumnat”, conta. “Què em porte jo de la dansa? De moment és el meu treball. I…”, calla llargament. “És que és molt personal el que vaig a dir…”, calla de nou. “La dansa m’ha donat un lloc al món”.

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

@
A %d blogueros les gusta esto: