“En els meus treballs tracte de posar la pantalla en blanc perquè cadascun projecte en ella la seua pròpia pel•lícula”

Date : 20 junio, 2019

Arribem a la seua classe. Ens la trobem parlant amb una de les seues alumnes del workshop que està impartint en El Musical sobre la “Gramàtica del moviment”. Esperem que acabe i ens presentem. El seu rostre transmet serenitat i satisfacció. Dóna la sensació que està gaudint la setmana. Ens asseiem en una cadira en la mateixa sala d’assajos on està impartint el taller i llancem a Mónica Valenciano la primera pregunta.

Què tal l’experiència en el workshop que estàs impartint en el Teatre El Musical?
M’he sorprés perquè m’he trobat un grup que s’ha fet molt compacte, que ha superat barreres i que de seguida s’ha obert. Un arriba i no sap què es trobarà. L’objectiu sempre és que els participants s’òbriguen i que els cossos vagen connectant, vagen trobant la seua respiració amb el moviment, amb la seua veu. Hi ha vegades que no és fàcil en vindre, com és el cas, de disciplines diferents. Tots tenen relació amb el cos però de llocs molt diferents. Unificar l’orquestra perquè comence a fluir una música no és fàcil i és sempre una sorpresa quan t’enfrontes a això per a harmonitzar i tots troben la seua veu i la seua escriptura. Estic molt contenta perquè des del primer dia hem buscat obrir els sentits per a poder crear des de diferents punts de vista un poc en comú i deixar fluir lliurement l’energia. Hem tractat en primer lloc d’eliminar els obstacles del cos, la respiració amb el moviment amb el so i la veu del cos. Després hem treballat improvisació amb materials que ells mateixos han rescatat a partir de les eines que jo els he anat donant. Cada eina és com una clau que obri un espai de creativitat. En cadascun d’ells hem de ser capaços de projectar determinades coses. M’he trobat una molt bona orquestra, sona molt bé, entre tots hem aconseguit crear un vincle molt fluid i s’ha fet amb naturalitat.

La mostra del diumenge ja teniu pensat el que fareu?
És prompte perquè portem pocs dies de treball però sí que tinc alguna cosa al cap tenint en compte l’itinerari pel qual anem circulant durant el curs, amb els materials, amb algunes eines, amb posicions que ells van creant. Ara cal donar-li un cos a això perquè puga llegir-se però cada dia és una sorpresa per a mi mateixa. El temps passa ràpidament i alhora descobrir i intentar expandir porta temps per això tinc un pols jo mateixa per a veure com el configure. L’interessant d’una mostra és saber quin és el nivell de la situació i poder posar-se al mateix nivell. La gent ha de ser conscient que ve a veure un espectacle que no està acabat. A mi per exemple em costa un any o any i mig acabar una peça. En aquest cas la situació és que la gent ve a veure l’evolució d’un taller després de cinc dies i compartirem l’itinerari d’algunes coses rescatades dels cinc dies. Espere que la gent sàpia veure-ho perquè és molt interessant. És com una ecografia d’un bebé, veure com cadascun es va obrint pas amb els materials. Està bé que la gent puga entrar en aquest espai de creació on s’està cuinant el plat.

Monica Valenciano en El Musical 1

Tant per a tu com per a ells serà veure com ha evolucionat cadascun en aquests cinc dies no?
Segur. Hi haurà moltes coses que poden sorprendre el públic però jo tinc més informació i veig d’on vénen, de tot el procés encara que es presente com una aparició que està ací revelant-se d’alguna manera. Diguem que podria ser el rodatge d’una pel•lícula que primer proves coses i que després cal editar-la. En aquest cas la mostra seria com assistir al rodatge.

Eres una de les pioneres de la dansa contemporània Vas trobar molta incomprensió en aqueix moment en el qual juntament amb altres companyes vas decidir trencar amb el que s’havia fet sempre?
Totalment, no existia res com el que féiem. Trencàvem amb el que s’estava fent, musical, dansa clàssica o teatre, era un sacrilegi fins i tot en la formació. Jo vaig estudiar ballet durant 15 anys i allí em deien que era actriu. Jo presentava peces pròpies i em van dir que en teatre seria genial. Vaig anar a estudiar art dramàtic i em deien que era una excel•lent ballarina però que no era actriu. No encaixava enlloc. Vaig acabar tots els estudis i el que vaig fer va ser estudiar boxa i tir amb arc després em vaig anar a la Xina a estudiar arts marcials. Vaig estar buscant pel món perquè has d’inventar un lloc que no existeix i t’arriba la crisi perquè penses i jo on em pose?

Al temps vaig escriure un projecte, el vaig presentar a l’escola de Belles Arts i me’l van agafar, era la primera vegada que em van dir sí i va ser una alegria perquè havia escoltat sempre no de totes les formes possibles. Em van deixar una sala que era estupenda i no m’ho podia creure. Podia estar allí assoles treballant durant hores i podent anar obrint-me, ficant en la batedora tot el que havia aprés. D’ací va nàixer una llavor d’alguna cosa. Cada tres mesos féiem mostres en públic del que havies treballat i entre el que podia agafar d’ells, també va vindre Roger Salas el que era crític d’El País em va dir que si volia ballar en un festival amb gent de Madrid i Barcelona, van començar a telefonar-me per a representar la meua primera peça. I a poc a poc ha sigut com una flor que es va obrir i que s’ha ramificat fins hui.

Sempre has dedicat part del teu temps a impartir tallers?
Amb el temps vaig tindre una nova crisi. Vaig tornar a Canàries, em vaig dedicar un temps a pintar. En eixe moment hi havia una xica que treballava amb mi encarregant-se de coses de producció i amb ella començàrem amb un xicotet taller que cada vegada es va fer més gran. Alguns d’aquests alumnes es van vindre a Madrid i creem el Bailadero que és per a mi el lloc en el qual es dialoga amb el llenguatge i que tots anem fent que cresca. Em vaig transformar com a persona, com a ballarina i com a ésser viu.

Com ha evolucionat la dansa contemporània? Ha evolucionat com tu creies?
Jo crec que a Madrid en concret va haver-hi una sèrie d’éssers amb dificultats d’estar en el món i d’ací va sorgir. Ens unim en un projecte, érem molt diferents. Això va ser un altre alliberament pensar que hi havia gent com jo. Quan em vaig trobar amb ells va ser una altra floració. Ens proposaven fer tallers concrets, cadascuna treballava amb un grup. Pensàvem que no anava a vindre ningú perquè no treballàvem les disciplines que tothom coneixia en aqueix moment. Ens vam sorprendre perquè en la primera invitació van aparéixer 40 persones. Unes venien farts del teatre, altres eres ballarins que buscaven una cosa diferent i va aparéixer molta gent. No teníem una formulació per a transmetre les idees i crear el pont cap a les altres persones. A partir d’ací es va començar a obrir.

Reconec que no pensava en l’evolució que anava a tindre en eixe moment. En qualsevol cas sempre és un procés molt lent i es tornen a reproduir les tendències. És com la política sembla que va i després torna i es torna a crear un corrent, una moda. Deixem llavor però què és el que roman? Estem a més ara en una revolució digital que està fent que tot canvie de forma ràpida. Abans es dedicava molt de temps a aprofundir a cavar en una mina buscant les arrels de les coses i després això conformar-ho. Ara es va a un curs de quatre dies, després a un altre, es coneixen moltes coses en una amplitud molt gran però poca profunditat. És normal que hi haja fascinació per la velocitat però cal reflexionar sobre fins a quin punt el sistema ens està menjant la profunditat de les coses. L’interessant sempre està més a baix. No negue també aquest espai, el que havia d’haver-hi és un equilibri.

Monica Valenciano en El Musical 2

Com has comptat abans, durant el teu procés de formació vas a Barcelona a estudiar dansa i et van dir que eres actriu. Vas ser a Madrid a estudiar art dramàtic i et van dir que eres una ballarina. Després de tot aquest temps què és hui Mónica Valenciano?
Aspire a desaparéixer cada vegada millor. Com diu Borges al principi un és tothom. Tot et val, tot ho tafaneja fins que apareix un camí que creus que és el teu camí, que et va donant pistes i per on va entrant també el camí en tu. Si travesses això eres tu mateix dins del camí i la teua manera de fer és diferent. Si superes això tornes a ser tothom amb plenitud.

En 2012 et donen el Premi Nacional de Dansa. Què ha suposat aqueix moment per a tu?
Al principi vaig pensar que era una broma. Estava en el camp a casa d’una amiga. Va sonar el telèfon i una veu em va comunicar que era el Premi Nacional de Dansa. Li vaig penjar pensant que era el dia dels innocents. A la mitja hora van tornar a cridar. Era algú del Ministeri. En eixe moment vaig descartar la broma però vaig pensar que podria ser un error, una equivocació. Em van donar totes les dades i vaig comprovar que era veritat. Em va semblar una cosa molt sorprenent de la vida. Jo, que no havia encaixat mai en cap lloc, ser un poc tothom i menys jo. També vaig tindre la sensació que era una manera de reconeixement a tot el procés tan solitari, em vaig sentir més acompanyada.

Vas pensar que per fi s’entenia el teu treball?
No tant. És apassionant veure les reaccions després d’una peça. En els meus treballs tracte de posar una pantalla en blanc perquè cadascun projecte la seua pel•lícula. Hi ha vegades que si no s’assembla a res, la gent es tanca i fins i tot pot trobar alguna peça com a irreverent. És bell, hi ha gent que s’alça i es va, gent que riu, que s’emociona que no sap si riure’s o no, tot això forma part de la peça. Gaudisc molt quan veig que viatge amb la gent i ells viatgen amb mi. Ho vaig sentint perquè ho vaig notant per la respiració de la gent i aquesta comunicació es va produint perquè tots els treballs tenen fissures al present continu, al que està succeint. Em resulta molt gratificant la resposta de la gent quan els implique en el treball. Aquest és el meu treball, que la gent, sense adonar-se, s’òbriga i entre en el viatge, en eixe joc.

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

@
A %d blogueros les gusta esto: