“El gran assoliment de la meua carrera és la independència i la llibertat” Maribel Quiñones, Martirio

Date : 12 noviembre, 2016

Martirio, Teatre El Musical TEM

Maribel Quiñones (Huelva, 1954) assaja sobre l’escenari del Teatre El Musical les últimes cançons poc abans del seu concert. Reinier Elizarde al contrabaix, Daniel García a la bateria i Jesús Lavilla al piano, toquen per a ella, una dona que viu cada vers, cada paraula i cada gest, component en imatges una música de lletres quotidianes.

L’han definit com ‘folclòrica estil maruja insubmisa’, flamenca… “Uy! I m’han definit com tonadillera postmoderna, folclòrica punk… tots els noms possibles, però no solament açò, sinó que en les tendes no saben on col·locar-me. Em col·loquen en cobla, en pop, en rock, en jazz, en flamenc… jo crec que sóc bastant indefinible, toque molts gèneres”, explica Martirio al seu camerí en acabar el concert.

Maribel i Martirio porten juntes mitja vida, separades solament per unes ulleres fosques i una pinta. “Martirio és la que actua i Maribel és la que pensa. Com si fóra un ‘álter ego’ que està creat per mi i dirigit únicament per mi des que vaig començar”, conta. Comparteixen la sensibilitat, la picardia i l’humor com a eina per a mitigar els dolors i ballar les penes, amb la vista sempre posada en els éssers humans. “Maribel és una persona bastant anònima i Martirio és la que explica tot el que Maribel veu, pensa o vol. Sobretot per a la gent, per a connectar amb el públic, perquè connecten amb els seus propis sentiments i pensar que el món és millor del que és”.

“Sóc una dona del sud de les coses, que m’encanta la música de veritat, la música que transforma i que ajuda a viure tant en l’alegria com en la tristesa. Crec que tinc una carrera molt honesta…”

Quan persona i personatge es van trobar, van saber que viurien juntes. “Va ser en el temps que jo formava part del grup de Kiko [Veneno] amb Rafael i Raimundo [Amador], Pata Negra. Venia també de Jarcha i em vaig adonar que tenia moltes ganes de crear un llenguatge propi i un personatge teatral, que a mi m’agrada molt el teatre. Va ocórrer molt poc a poc, d’una manera molt gaudida i molt tel·lúrica també”, recorda.

Martirio, Teatre El Musical TEM

La nit tardorenca de València ha arribat prompte i a les vuit i mitja de la vesprada, més de 400 persones esperen ja al teatre. Un concert amb ple total per a escoltar el repàs als seus 30 anys de carrera musical. “No sé, no em sembla que haja passat tant de temps… saps? Aqueixos 30 anys no arriben ni a pesar-me tant com puga semblar i mira que jo porte pes per tots els costats perquè mira que arrossegue jo maletes!”, riu al camerí mirant a Inma, la seua ‘road manager’.

Comença el concert. Martirio entra en escena. Aplaudiments en veure-la eixir a l’escenari, vestida amb un somriure i una túnica negra estampada amb flors roges. “Alguns cors estremits es van a estremir amb mi perquè jo sóc molt divertida però quan em pose trista… buah! Faig por”, adverteix entre els riures del públic. “Espere que isqueu amb una dutxa per dins i amb un somriure”, diu just abans del primer acord de ‘Madurito interesante’, cançó del seu primer disc en solitari de 1986.

“Sóc una dona del sud de les coses, que m’encanta la música de veritat, la música que transforma i que ajuda a viure tant en l’alegria com en la tristesa. Crec que tinc una carrera molt honesta i una vocació a prova de bombes i la música és el lloc on jo em sent més feliç. I la que m’ha donat tot l’enriquiment al que pot aspirar una dona, o una persona: m’ha regalat paisatges, menjar, persones, països i experiències de tot tipus. Estic molt agraïda a la vida per haver-me donat aquesta vocació i aquesta fe tan gran”, conta.

Les seues cançons, amb gran sensibilitat social, parlen d’amor, de desamor, d’abandó, i també de fastig. El seu primer disc en solitari, publicat en 1986 es va dir ‘Estoy mala’ i tres dècades després, Martirio segueix “posant-se mala” per moltes coses.

“Avui m’ha posat bastant malament que s’haja mort Leonard Cohen perquè és un dels meus ídols totals. M’ha donat moltíssima pena. A Estats Units, no puc comprendre el que ha passat perquè haja guanyat les eleccions Trump. Em dóna molta por el que puga passar. I després la injustícia, la intolerància, la humiliació, el racisme… [esbufega] Jo crec que tot el que no ens agrada a ningú, no? Tot el que fa endarrerir el creixement de l’ésser humà. Açò és el que em posa “mala”.

“La por no es pot obviar, és de les persones intel·ligents. Una altra cosa és que et quedes en ella o que la passes. Però una vegada que la passes…”

En els seus silencis, en les seues mitges veus i en les seues picades d’ullet l’empatia de Maribel es revela. “Ens han ensenyat fatal però estem aprenent molt per a ser feliços”, diu entre els aplaudiments del públic. “Què a gust es viu deixant viure”, afirma mentre desenes de persones assenteixen en les seues butaques.

Concert Martirio, Teatre El Musical TEM“Jo seguisc molt pegada a la realitat. Tingues en compte que a mi no em coneix ningú pel carrer. I jo vaig al mercat, que m’encanta perquè m’he criat al costat d’un. M’encanta el festival teatral que existeix allí i per què un lloc està ple i un altre està buit. Segurament siga perquè depèn molt del senyor o la senyora que despatxe. M’agrada molt observar a la gent. M’agrada ficar-me en el metro… i tenir un personatge em permet ser jo mateixa i açò m’agrada perquè jo em nodrisc de la gent”, relata. Una nutrició que li ha portat a conèixer i treballar amb alguns dels artistes internacionals més prestigiosos en el flamenc, el jazz i la música llatinoamericana.

Durant el concert, Martirio recorda i agraeix amb besades a l’aire a tots els seus referents i amics. Chavela Vargas, Compay Segundo, Omara Portuondo, Chano Domínguez… Un rosari d’agraïments que creix any a any. “Li pose molt de menjar a la xiqueta que porte dins. Molt. No estic segura de res, no tinc la sensació d’haver arribat a cap meta, no estic passada de res, no sóc gens diva… Com sóc una eterna aprenent, no em fa por. Em dóna molta alegria que per fi la gent em comprenga i crec que per fi em tenen una mica d’afecte”, analitza.

Cobles, boleros, jazz, sevillanes… Martirio s’atreveix amb tot i es converteix per un segon en Gilda en llevar-se les ulleres mentre canta sobre l’escenari un íntim ‘Ojos verdes’. Llançar-se amb ‘La bien pagá’ en anglès fica a la seua butxaca al públic d’un colp.

“Jo tinc molta por, eh? Però malgrat la por faig les coses. La gran mestra és la intuïció i el que jo sent en la panxa. I vaig a per açò. Encara que tinga més por que vergonya. La por no es pot obviar, és de les persones intel·ligents. Una altra cosa és que et quedes en ella o que la passes. Però una vegada que la passes… Doncs ve una altra por! Una altra diferent!”, riu. “No entenc a aqueixa gent que està segura. A cap nivell. Perquè tot és tan diferent tots els dies… i tu eres tan diferent tots els dies… Fins al públic és diferent”.

Un públic que l’ha recolzat per a ser qui ella ha volgut. “El gran assoliment de la meua carrera és la independència i la llibertat, amb la qual cosa he perdut algunes coses però he guanyat unes altres molt importants. Sí, segurament, he fet el que he volgut i si alguna cosa he perdut ha sigut a nivell econòmic que açò no té cap valor”, conta.

El concert acaba com va començar, agraint. “Moltíssima felicitat, molta alegria i molta salut per a tots i totes”, diu amb el pati de butaques en peus. Quin as en la màniga guardarà Martirio per als seus pròxims 30 anys? “No tinc cap as en la màniga. L’únic que tinc és demanar-li a l’univers i als meus sants que no se m’apague la llum, que tinga ganes i que em puga seguir donant. Lliurant”.

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

@
A %d blogueros les gusta esto: