“Bach ha sigut per a mi una escola per acceptar la maduresa corporal”, María Muñoz

Date : 9 noviembre, 2016
María Muñoz, Teatre el Musical. Foto de Jordi Bover

María Muñoz. Foto de Jordi Bover

La ballarina i coreògrafa María Muñoz ens atén amablement al telèfon després d’uns dies ocupats. Té tot preparat per a actuar dissabte que ve en el Teatre El Musical ballant ‘Bach‘, una obra que va crear en 2004 i que ara solament balla en comptades ocasions especials.

Des de 1982, quan va començar formant part de la companyia del Shusaku & Dormu Danse Theater (Holanda), fins avui, la trajectòria professional de Maria és molt extensa. Però el seu projecte de llarg recorregut arribaria en 1988, quan va començar a col·laborar amb Pep Ramis, unió que va donar lloc a la companyia Mal Pelo. La recerca en llenguatges i la innovació en la dansa han sigut el ‘late motiv’ d’una companyia que ha girat i segueix girant per mig món. Europa, EUA, Orient Mitjà, Amèrica del Sud… El seu moviment geogràfic va lligat a la seua fam de coneixement i la set de recerca van fer que Mal Pelo creara en 2001 ‘L’animal d’esquena, una residència artística en la qual comparteixen creació amb joves talents de la dansa, la direcció d’escena, músics, videoartistes, teòrics i ballarins que participen en residències, tallers i laboratoris.

Pregunta: En què consisteix la peça ‘Bach’ que veurem el dissabte en el Teatre El Musical?

Resposta: La peça Bach la vam crear en 2004 i es basa en ‘El clave bien temperado’ de Johann Sebastian Bach. Aquesta obra té 48 fugides amb els seus respectius preludis i és molt extensa, així que hem fet una selecció de peces combinant-les de la forma més harmònica. L’escenari és un espai completament blanc. No hi ha cap element. Jo vaig vestida de negre i hi ha una il·luminació molt cuidada feta per August Vilamar. És una obra molt pura de moviment i és una excepció dins de la trajectòria de Mal Pelo perquè en les nostres obres barregem diferents disciplines. La peça al principi era curta, després de mitja durada, després l’obra sencera i després, amb la realitzadora Nuria Font, introduirem el vídeo en escena com a llum, com a animació, per a donar-me relleu a mi i fer una segona part una mica més dinàmica.

P: Coreográficament és una peça molt exigent. Quina és la seua complexitat?

R: La música de Bach és complexa. Està feta d’elements senzills que Bach combina amb gran mestratge i açò fa que sentes diferents veus alhora. A l’hora de ballar-ho has d’estar molt en l’ací i ara, molt present, escoltant la música, per a poder moure’t amb llibertat en aqueixes capes musicals. Bach compon en el moment amb materials de moviment ja coneguts però que varien a voltes d’un dia per a un altre. I per açò cal estar molt en el present i com quan algú executa una obra que ja ha tocat moltes vegades i que cada dia té un matís diferent.

P: Quines aptituds i actituds ha de tenir una ballarina per a enfrontar-se a ella?

R: Les obres de Bach són molt volgudes pels ballarins perquè són com una escola a l’hora de poder fer un paral·lelisme entre les variables de la música del barroc amb el que un cos pot fer com a instrument. Diferents coreògrafs s’han acostat a aquestes peces de formes molt diferents però fa falta tenir una tècnica sòlida, no necessàriament virtuosa però sòlida, quant a com fragmentar el cos i treballar musicalment amb ell. Fa falta musicalitat, conèixer bé la música i tenir la capacitat d’escoltar i compondre amb materials coneguts en el moment.

P: Des de fa uns anys, la ballarina Federica Porello balla aquesta obra de manera habitual i tu solament en ocasions especials, com aquest pròxim dissabte en el TEM. Com ha sigut el procés de transmissió a una altra persona d’una obra que vas crear i que portes 12 anys ballant?

R: Transmetre l’obra a Federica em va venir proposat des de fora, pel director del Mercat dels Flors a Barcelona. Al principi li vaig dir un “no” rotund. Però no perquè pensava que no ho pot ballar un altre, sinó perquè vaig pensar que no seria capaç de transmetre una manera d’improvisació amb les idees de composició a algú que no havia viscut aqueix procés, quan en Mal Pelo aqueixa és una manera habitual de treballar. Quan li vaig dir que no, ell va insistir que m’ho pensara. Li vaig donar unes voltes i em va venir al cap Federica, que havia treballat en 2014 amb nosaltres. Federica Porello, és molt més jove que jo, té molt bona tècnica però a més té una musicalitat especial. Sap com accentuar en els contratemps en els llocs inesperats i té aqueixa capacitat d’acceptar que no cada dia fas el mateix i per tant has d’estar molt atenta. M’agradava molt la seua presència i estava en un moment en què podia no solament arreplegar-ho sinó fer-ho seu, que era el que jo volia. No copiar el que jo havia fet, sinó endinsar-se en aqueixa manera de treballar i fer-ho seu. Vaig dir que sí solament mig convençuda però t’assegure que ha sigut una de les experiències més boniques dels últims anys. I açò he d’agrair-li-ho a ella. No ha fet preguntes, s’ha anat acostant a poc a poc per aproximació i ha anat donant-li el seu caràcter.

Bach, María Muñoz, Teatre el Musical. Foto de Jordi Bover

Pep Ramis y María Muñoz. Foto de Jordi Bover

P: Imagine que fer aquesta transmissió és difícil perquè és un gest de generositat i d’amor a la peça…

R: Té a veure amb la sensació de les persones de pertinença de les coses. He tingut la sort de trobar-me en el camí a persones molt generoses i de la qual he après coses que he pogut incorporar amb llibertat al que estudiava i al que feia i és molt satisfactori. Quan jo veig a Federica, d’una banda amb l’essència del que hem treballat i per un altre veient que ella trau un caràcter… açò és molt emocionant.

P: Què significa per a tu aquesta peça?

R: Aquesta peça ha sigut para mi una escola. Ha sigut una manera d’acceptar també un canvi corporal. Una maduresa en el cos que ha fet que en realitat no es mantinguera mai igual. Veig ara el Bach de fa 10 o 11 anys i ballava com a doble temps. Amb il·lusió per accentuar tots els temps, amb molta velocitat, molta energia, molt salt… i he anat adaptant els moviments i l’escolta de la música al que el meu cos podia anar fent a mesura que m’he fet major. Ara és una interpretació més pausada, amb menys exigència de moure’m a tota velocitat i amb major concentració en la música i les possibilitats de cada moment. Tant de com em moc com en la manera que faig que es visualitze l’espai, com revele l’espai.

P: Quines sensacions et genera ballar-la després de tant temps?

R: La vaig ballar molt en una època en la qual estava aprenent aqueixa música i per a mi era un procés natural d’evolucionar. I després vaig passar una època en què Bach estava ficada en cada temporada enmig d’altres espectacles nous que anàvem veient i com no la ballava tant doncs la volta és sempre molt plaent. L’última vegada que la vaig ballar va ser al gener en Brujas (Bèlgica). I quan vaig entrar en l’estudi i vaig encendre la música vaig sentir com buah!… i va ser una sensació de familiaritat però de repte.

P: Quin és el futur de Bach?

R: La peça la presentarem en la seua versió curta en 2004 i es va completar a final de 2005 i mai he deixat de ballar-la, solament que ara Federica ha començat a fer-ho. Estem en un període en què faig alguna de tant en tant. M’han fet una proposta que et vaig a explicar perquè ja he acceptat: fer Bach en la filharmònica de París en 2018 amb un pianista tocant en directe. Imagina’t, açò haguera sigut el meu somni sempre, però era completament impossible des del punt de vista de producció. És molt apassionant. Així com de tancament, no?… Encara que no sé si ho podré fer… Potser hauré de fer-la minimalista! O si no puc ho farà Federica… o les dues!

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

@
A %d blogueros les gusta esto: