“Avui dia, l’alegria és revolucionària”, Marinah

Date : 6 noviembre, 2016

Conversem amb Marinah, excantant d’Ojos de Brujo en el seu pas pel TEM amb l’espectacle “Sintonies” al costat del guitarrista flamenc Chicuelo

Marinha, Ojos de brujo, Teatre El Musical, TEM

Trobem a Marina Abad (Marinah o Marina “la canillas”) en un camerí de la primera planta del Teatre El Musical, pintant-se les ungles de roig. S’alça de seguida a saludar, propera, i convida a asseure’s amb un somriure ampli i tranquil, malgrat quedar escassos quaranta minuts per a començar el concert. “No sóc especialment coqueta, la veritat, però per als concerts m’encanta disfressar-me”, diu. “Els meus ‘baguls de la Piquer’ vénen plens, però de disfresses. Porte molta roba perquè hi ha dies que et mires i dius “Ui, filla!… què insulsa!”, i et canvies”, riu acompassada amb la dringadissa del seu collar daurat i taronja que simula els corals.

Des de la seua etapa en Ojos de Brujo, projecte en el qual va treballar durant 14 anys fins a la seua dissolució, a Marinah se li reconeix de lluny per dos elements fetitxe: “Sóc molt “afrolailo”: m’agrada barrejar el afro amb els lunars “lolailo”, riu. Avui tampoc ha oblidat posar-se un dels seus inconfusibles mocadors en el cabell. Aquesta vegada, negre. “Que quants mocadors puc tenir? Uh! Imagina’t, tinc dos armaris sol de mocadors. Tranquil·lament 150, de tot el món. Alguns són simplement retalls”, conta batent les mans perquè s’asseque el pintaungles com més prompte possible. El temps corre, queden 30 minuts per al concert i en el hall l’esperen ja amics i veïns del Cabanyal, un barri que per a ella no és un lloc qualsevol.
Entrevista amb Marinah, Teatre El Musical

“El Cabanyal és un baluard dins de la resistència valenciana. Abans que em “segrestaren” Ojos de Brujo, jo vivia a València i estava molt implicada en el Centre Social Ocupat Pepica la Pilona. En aquella etapa ja existia la plataforma Salvem el Cabanyal i hi havia molta gent treballant pel barri”, recorda. La seua sensibilitat social i la seua ment inquieta no van tardar a fer que Marinah gestara a València els seus primers projectes professionals.

“En aquells temps, vam crear una companyia solament de dones, amb 9 dones a l’escenari. L’espectacle que fèiem es deia ‘Açò no és una invitació que em violes’ i tenia una estructura com de passarel·la de moda amb monòlegs, text, dansa, música, coreografia i moda. En aquella època, nosaltres teníem una cooperativa de serigrafia i reciclàvem enaigües en Russafa i els mercats. Per a llavors, anaves pel carrer en enaigües i et miraven com si anares en bragues. Després es van posar de moda i les veies en Zara…”, recorda divertida.

Des del reciclatge de enaigües fins a guanyar un Gramy Llatí en 2006 al millor disc de flamenc, hi ha hagut molt camí. Nitin Sawhney, Pepe Habichuela, Martirio, Asian Dub Foundation i tantes altres referències han compartit treballs i il·lusions amb ella. Els concerts en festivals de tot el món avalen la creativitat i el treball d’una dona que canta i compon.

“A Espanya es paga car ser creativa. Moltíssim. Hi ha molt poca obertura. No s’entén l’art i els canvis com a part d’un procés d’una artista que ha d’exposar-se i arriscar. A voltes la gent em diu “Ai! És que ja no fas el mateix!” i jo els dic, “Clar que no!”. Però la gent ho veu com una cosa dolenta, quan pràcticament cada dia que t’alces eres una altra”, compte.

La guitarra flamenca de Juan Gómez “Chicuelo”, el seu company de projecte en aquest últim disc, ‘Sintonias’, i el teclat de Carlos Sarduy (trompetista cubà ex Ojos de Brujo) comencen a sonar al camerí, sota les llums grogues dels espills. Queden 15 minuts. “Quan s’encenen les llums al meu voltant i veig a tot el públic davant… és que em posa! M’agrada mirar-los i després recorde les cares, eh?”, confessa.

Hip-hop i músiques urbanes, flamenc, música electrònica, música cubana… la mescla està en la base dels seus projectes. “En general, tot el que és d’anada i tornada, d’arrel, m’agrada”, conta. Aquesta és en part la raó que la va portar a dedicar el seu primer disc en solitari (El ball de les hores, 2013) al mar, els vaixells i l’exploració de fronteres. Unes fronteres que ara li dolen.

“La situació de les fronteres al Mediterrani… no sé com explicar-ho. No és una cosa intel·lectual, és una cosa que sent en l’estómac i en el pit. Una tristesa molt profunda. Conceptualment és una aberració el que està passant. Sobretot tenint en compte que fa una generació els nostres pares estaven lluitant contra Franco i els apallissaven. I una generació més arrere, als nostres avis els afusellaven”, critica.

El bombardeig d’informació i l’immobilisme de l’era digital, per a ella, són part del problema. “Els mitjans de comunicació ens narren la història que sembla que no vaja amb tu, que cada vegada traspassa menys la pell. I té a veure també amb la sensació de que amb donar-li a una tecla ja pense que actue en lloc d’eixir al carrer. Els qui gestionen i impulsen les xarxes socials són els que volen que tot seguisca igual. Està tot calculat com a control social i com a manera d’aguant. I funciona, perquè hi ha temes que, parlant amb qualsevol, entén que són una barbaritat. Però jo dic: “Vinga! Surt al carrer!”.

marinha-teatre-el-musical

La paràlisi del sistema d’asil a Espanya i l’escassa arribada de refugiats li dóna especial ràbia. “A Barcelona vaig estar en un grup de suport als refugiats on oferíem els nostres habitatges per a acollir-los. Però no ens han deixat portar-los. En el poble dels meus pares, ací a València, van aconseguir 80 cases. Açò hauria permès acollir a 80 famílies, més de les quals ha portat l’Estat Español. No hi ha una voluntat política de solucionar la situació. La gent té més ganes de solucionar que els polítics”.

Malgrat tot açò, la música de Marinah segueix reivindicant l’alegria. Com es fa açò?. “Avui dia l’alegria és revolucionària. El que és al·lucinant és que estant com està tot, no perdem el somriure. Jo també he passat un any que no veia la llum, de veritat… que pensava, açò està per a anar-se’n d’ací… Però després penses, Doncs no! Anem a organitzar-nos, a muntar cooperatives i no comprar en grans superfícies, sinó en el comerç de proximitat. Des d’allò petit, plantar-li cara als grans, perquè si ho penses en gran t’enfonses i no veus solució”.

La porta del camerí sona. El concert és a punt de començar.

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

@
A %d blogueros les gusta esto: